Una libanesa, solució a la crisis

Amb l’escrit d’avui tanco la meva primera trilogia. M’encanta que la idea hagi sortit d’un de vosaltres (un dels Àlex…). Ha estat una mica repte, perquè no és fàcil trobar la solució a la crisis en una libanesa. I no tant per la incompetència de les libaneses, sinó perquè els libanesos (homes polítics en aquest cas) han aconseguit organitzar una crisis realment considerable.

Però hi trobava tres possibles respostes. La primera seria una mena de Montserrat Cavallé: la Fairuz. Per a mi totalment desconeguda abans d’arribar al Líban (ja em perdonareu). Podríem trobar-li una sortida a la crisis amb una implicació de la cultura… Si aquesta opció fracassés podríem intentar una versió actualitzada: la Shakira, una libanesa d’origen (com casi tothom en aquest món) que podria aportar la seva col·laboració…

Però posats a trobar la solució en una libanesa, proposo buscar-la en la mare libanesa, aprofitant una carta al director que apareixia ahir a L’Orient-Le Jour. La mare que després d’haver dedicat els millors anys de la seva vida als fills veu com un altre cop tornen a estar en perill per culpa de 4 (mil?) inútils que estan disposats a jugar amb la vida dels altres. La mare, la dona, la germana que sovint té molt més seny en època de crisis que no pas el pare, el marit o el fill, sovint preparat a sortir al carrer sense pensar massa en les conseqüències dels seus actes.

Ja sé que pot veure’s l’article com una defensa a un masclisme… res d’això, de veritat. Més aviat una lloança a una de les coses més amables que he trobat durant la vida!!