Una libanesa, solució a la crisis


Amb l’escrit d’avui tanco la meva primera trilogia. M’encanta que la idea hagi sortit d’un de vosaltres (un dels Àlex…). Ha estat una mica repte, perquè no és fàcil trobar la solució a la crisis en una libanesa. I no tant per la incompetència de les libaneses, sinó perquè els libanesos (homes polítics en aquest cas) han aconseguit organitzar una crisis realment considerable.

Però hi trobava tres possibles respostes. La primera seria una mena de Montserrat Cavallé: la Fairuz. Per a mi totalment desconeguda abans d’arribar al Líban (ja em perdonareu). Podríem trobar-li una sortida a la crisis amb una implicació de la cultura… Si aquesta opció fracassés podríem intentar una versió actualitzada: la Shakira, una libanesa d’origen (com casi tothom en aquest món) que podria aportar la seva col·laboració…

Però posats a trobar la solució en una libanesa, proposo buscar-la en la mare libanesa, aprofitant una carta al director que apareixia ahir a L’Orient-Le Jour. La mare que després d’haver dedicat els millors anys de la seva vida als fills veu com un altre cop tornen a estar en perill per culpa de 4 (mil?) inútils que estan disposats a jugar amb la vida dels altres. La mare, la dona, la germana que sovint té molt més seny en època de crisis que no pas el pare, el marit o el fill, sovint preparat a sortir al carrer sense pensar massa en les conseqüències dels seus actes.

Ja sé que pot veure’s l’article com una defensa a un masclisme… res d’això, de veritat. Més aviat una lloança a una de les coses més amables que he trobat durant la vida!!

10 Responses to Una libanesa, solució a la crisis

  1. M.P ha dit:

    En solidaritat amb les mares, dones i germanes libaneses, gràcies pel post. Potser la naturalesa, que ens ha fet el regal de poder ser mares, ens fa entendre millor, a les dones, la importància de la vida -qualsevol vida- per petita o feble que sigui. I al marge del color de la pell o el color de les idees. Seria bo de saber què en pensen les dones libaneses de tot plegat.

    Gràcies!

  2. Anònim ha dit:

    I no podria ser que realment es pogués dir Les libaneses, una sol·lució a les crisis ?

    Potser si la societat libanesa fos menys “masclista” (que segurament ho és an algunes de les seves diverses comunitats) no podria ser que hi hagués menys crisis de l’estil de la que encara s’està vivint? Podries parlar de quina és l’actitud, l’activitat i les opinions de les dones en les diferents cultures i comunitats del país?

    Hi ha dones a la vida pública, no només en la política, que també? Diferències al respecte entre les diferents cultures, comunitats, etc…

    Et dono tema per un altre post… per d’aquí a uns dies…

  3. Alex ha dit:

    …i jo pensava, quina mena de dona serà aquesta que hi portarà la pau?
    Bona trilogia i millor final!!!!

    Deu!

  4. ferrancanet ha dit:

    Se’m gira feina! A partir d’ara hauré de vigilar quins temes toco per evitar-me peticions compromeses. De tota manera, em sembla que és un tema interessant (del que tampoc en tinc massa idea!)

    Penso una mica i us dic el què em sembla… (i gràcies pels agramiements i felicitacions!)

  5. Jordi ha dit:

    Hola, he descobert lo teu bloc a través de Vilaweb, i l’haig seguit amb molt interès durant aquests últims dies. Encara que ara la situació torni a la “normalitat” com tu en dius, continuaré entrant per saber més coses sobre el Líban, ja que és un país que m’atrau força i de fet durant l’última guerra de Hezbollah amb Israel ja vaig descobrir alguns blocs escrits per libanesos que haig anat seguint per saber més sobre aquest país.
    Salutacions i sort, per tu i pel Líban.

  6. Marc Cortés ha dit:

    Quina gran trilogia!!!!!
    Veus com els 10.000 estaven a la cantonada… pensa que a més ara ets un punt de llum en plena boira…

    Cuida’t

  7. MA ha dit:

    I no es podria promoure el futbol, en aquest país? Si converteixes les rivalitats, la testosterona i l’adrenalina en una lliga de primera divisió amb equips que impulsin el planter, potser la situació milloraria. Vull dir que els violents i els imbècils podrien dedicar-se a coses més innòcues… sense deixar de ser-ho, com es demostra amb freqüència al futbol en general.

    Lali, no em renyis… I espero que no s’empipin els jugadors aficionats, que no va per ells; poden empipar-se els espectadors i aficionats histèrics i els jugadors professionals, si més no d’alguns equips…

    Apa, vint entrades més i som als 10.000!

  8. ferrancanet ha dit:

    MA, espero que no ho diguis per mi… Hi ha gent que hi està treballant, però em nego (per ara) a informar-me’n per escriure: ja tinc massa feina ; )

    Però evidentment l’esport en general és una bona manera de canalitzar les rivalitats, tot i que tota aquesta història de “guerres” té molt de manipulació (i sinó, per què una de les primeres coses que va fer Hesbol·là en els recents “aldarulls” va ser atacar la seu de la cadena de televisió, ràdio i premsa del partit sunnita de’n Hariri?)

    Jo, abans que en el futbol, invertiria en l’educació!

    Només queden 4 visites pels 10.000 (sembla mentida!) Gràcies a tots un cop més!

  9. MA ha dit:

    Potser val la pena que facis algun post sobre educació… Jo donava per descomptat que hi havia plena escolarització i de certa qualitat, però ara me n’adono que no en sé res i que potser l’escolarització és totalment per barris o comunitats…

    Pots fer-ne cinc cèntims?

  10. ferrancanet ha dit:

    Cinc cèntims per sortir al pas…:

    Hi ha plena escolarització; escoles públiques, privades i semi-públiques (o semi-privades) de qualitat (més o menys); algunes bones universitats… En general és un tema del què els libanesos n’estan força contents. Però quan un país té problemes de convivència jo penso que cal solucionar-ho des de l’escola (després de la família, és clar!)

    L’educació, l’escola, hauria de tenir un paper més important (tot i que sigui a un termini més llunyà) en la solució dels problemes de fons que hi ha per aquí.

    Pel què fa a la barreja de comunitats a l’escola, me n’hauré d’informar millor abans de dir-ne res…

Deixa una resposta a Marc Cortés Cancel·la la resposta