Ara toca treballar

El nou Primer Ministre, Saad Hariri

Ahir es va anunciar que s’ha arribat a un acord per aprovar el nou govern libanès. Després de tant de temps de marejar al personal amb peticions i reclamacions, ara és el torn del ciutadà d’exigir que compleixin amb les seves responsabilitats, i que demostrin que estan allà per alguna cosa més que per assegurar el futur dels seus fills i parents en general. De feina n’hi ha tanta com vulguin.

Personalment estic content perquè han mantingut a un ministre que ha demostrat, en diferents moments, ganes de treballar per arreglar coses concretes que no funcionaven. Es tracta del ministre de l’interior (càrrec especialment complicat en general, i especialment en un país com el Líban…). Evidentment encara queden coses a millorar, i algunes no depenen massa d’ell. Però amb una mica més de temps segurament es notin més millores. A veure si s’encomana una mica i els que tenen més fama de penques segueixen el seu exemple.

S’ha parlat bastant de corrupció últimament, ja que

Què volen aquesta gent?!

Des de fa molts anys, la música m’acompanya a tot arreu. Per a cada estat d’ànim hi ha una cançó. Per a molts fets hi ha una cançó que parla d’alguna cosa similar. Fa mesos, quan començava amb el blog, vaig utilitzar la cançó del

El Líban torna a la normalitat (oficial!)

Bé, avui declarem que la normalitat ha tornat al Líban després d’uns quants mesos (o anys, segons com es miri). És una declaració oficial, presa des de la voluntat d’otorgar normalitat al país dels Cedres. Com tota declaració oficial, pot ser diferent de la realitat, però això, ara per ara, poc interessa. El Liban té dret, com qualsevol altre país, a viure en pau. I si després d’aquesta oportunitat no ho aconsegueix possiblement haurem d’acceptar que el repte plantejat és superior a les possibilitats de qualsevol societat humana. Seria una llàstima.

Em sembla que va bé aquí recordar la frase de Joan Pau II referint-se al Líban: és un país missatge. I és que si aconsegueix la normalitat, serà efectivament un missatge per a la resta de països que han de fer front als reptes que des de fa segles ha tingut el Líban: la convivència real, pacífica i constructiva de diferents comunitats.

Avui el país ja té president. D’aquí a uns dies tindrà nou

Ja era hora! (…)

I és que ha costat uns quants mesos, i uns quants morts, que es posessin d’acord per escollir el nou president libanès. El país continua en un estat d’èxtasis, com si s’hagués despertat deprés d’una llarga època en coma. És l’ambient del dia de festa, del dia del casament d’algú… i ningú vol esguerrar-ho amb un comentari inoportú (per bé que molts esperen que després, potser quan la gent ja ha començat a beure una mica…

Tothom és conscient de la feina que queda per fer, però al mateix temps tothom és conscient també que aquesta oportunitat és la primera seriosa després de més de trenta anys. Alguns polítics van deixant anar en compta-gotes comentaris innocents, com qui no diu res, que recorden

Michel Sleiman (Suleiman), el nou president del Líban

Segueixen els preparatius per a l’elecció, diumenge, del nou president del Líban. Serà, després de molt de temps de discutir i barallar-se (en el sentit literal de la paraula) govern i oposició. Finalment haurà estat amb la col·laboració estrangera que s’haurà arribat a l’acord per escollir el nou president.

Fins ara ocupava el càrrec de comandant de l’exèrcit, i va passar a ser candidat de consens fa uns quants mesos. Però ha calgut que Hesbol·là ensenyés les dents (i les intencions?), que trobés una oposició superior a la prevista (sembla ser…) i que el país estigués al límit de la guerra civil per

Beirut (i el Líban) està de festa!

De Les fotografies al Centre Ville

Tot el dia d’ahir va ser d’una animació molt diferent a la normal. Si els clàxons a Beirut no paren de sonar a qualsevol hora del dia (i sovint de la nit) ahir tenien un ritme diferent. La gent està de festa. El país està de festa. En quatre dies ha passat d’estar a les portes d’una nova guerra civil a les d’un acord que podria portar a una època de calma i estabilitat que fa temps que el país necessita. Sorprenent.

Ahir, abans de la final de la Champions League (aquesta vegada podia arribar una mica més tard, i no passava res…) vaig aprofitar per fer un volt pel Centre Ville. Per veure en directe com