I si el problema no és (només) Israel?

Foto de fa quatre mesos...

Fa dies (i setmanes) que la situació va empitjorant a Líban. No passa res, tot segueix tranquil, però hi ha un mar de fons que no pot portar gaires coses bones. L’incident al sud del país de fa un parell de setmanes va fer pensar en un possible conflicte amb Israel. Aquesta possibilitat segueix vigent, sobre tot si tenim en compte la relació estreta entre Iran i Hesbol·là. La novetat d’aquell incident va ser, precisament, que no va ser entre l’exèrcit israelià i Hesbol·là, sinó entre els dos exèrcits. No sé fins a quin punt era la voluntat prèvia a l’incident, però el missatge transmès a Israel és força clar: l’exèrcit no es quedarà mirant si passa alguna cosa a la seva frontera.

Però aquest no és l’únic problema que hi ha al Líban. Per desgràcia. Hi ha un altre problema que pot ser encara més greu: l’enfrontament intern entre xiïtes i sunnites (no pel fet de ser sunnites i xiïtes, sinó pel fet que els xiïtes són majoritàriament partidaris de Hesbol·là, mentre els sunnites són seguidors del partit de l’actual primer ministre Saad Hariri). Com sempre, quan hi ha una situació similar, preguntar per les causes, pels motius, la raó és una actitud lògica. El què potser no ho és tant és la resposta. Anem per parts (tenint en compte que avui no informo de res, sinó que pretenc explicar la meva visió de la situació).

A l’origen concret del possible conflicte s’hi trobaria l’acta d’acusació que el Tribunal Especial pel Líban hauria de publicar en els propers mesos. Segons algunes opinions publicades recentment, alguns dels acusats serien membres d’Hesbol·là. Per ara és gairebé l’única cosa que s’ha dit de la possible acusació (no sé si perquè no hi haurà altres acusats, o perquè dels altres acusats ningú en vol fer un problema). Hesbol·là ja ha dit que de cap manera acceptarà una acusació contra cap membre del seu partit. Dit d’una altra manera, estaria disposat a fer caure (de nou) el govern, i, possiblement, provocar uns incidents similars als que hi va haver el mes de maig del 2008.

El problema és que, pel què sembla (o semblaria, o podria ser que…) el 14 de març (grup que en teoria va guanyar les últimes eleccions) no estaria disposat a veure un nou cop de força d’Hesbol·là, i més quan aquest va assegurar que les seves armes no serien utilitzades un altre cop cap a l’interior… Però Hesbol·là tampoc està disposat a veure com li carreguen el mort de l’assassinat de l’antic Primer ministre Rafik Hariri. Cada grup ha començat els seus moviments, contactes i diàlegs, per tal d’assegurar-se un cert recolzament que no els presenti com els culpables dels possibles incidents. I és en aquest context que es va celebrar la reunió entre el rei d’Aràbia Saudita i el president sirià, a Beirut, fa unes setmanes. Per intentar convèncer a Síria que la situació és delicada, que caldria calmar a Hesbol·là, alhora que es treballava per intentar, com a mínim, retardar l’acta d’acusació.

Hesbol·là va reaccionar acusant Israel de l’assassinat del Hariri pare, aportant el què havia anunciat com a proves, i insistint en la gravetat de l’espionatge realitzat a compte d’Israel per libanesos. La majoria de l’opinió pública ha reaccionat amb una certa desil·lusió respecte la primera qüestió, ja que més que proves eren alguns indicis que podrien (si un hi està una mica predisposat, caldria afegir) fer pensar que Israel va juga alguna mena de paper en aquell assassinat. Respecte la segona qüestió, les reaccions han estat encara més prudents, ja que per ara tots els partits polítics (o gairebé) s’han vist afectats per casos d’espionatge, transmetent la sensació que de qualsevol lloc (exèrcit, partits, comunicacions…) poden sortir nous espies. El problema, però, és que el primer ministre, fins ara, no ha manifestat massa interès en l’operació de Hesbol·là. I la sensació és que ell no hi confia massa, ni en les proves presentades, ni en els plans de Hesbol·là.

Amb tot això, les possibilitats són moltes. Si fa unes setmanes semblava que la situació explotaria ràpidament, ara mateix hi ha una certa sensació d’espera. Suposo que esperar a veure què passa amb el Tribunal, amb Hesbol·là, amb Iran, amb Síria, amb Israel, amb l’equipament de l’exèrcit libanès… o simplement esperar a la fi del ramadà (alguns rumors han apuntat un retard dels incidents fins després d’aquest mes de dejuni musulmà)… Un cop més, toca esperar!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.