El pes de la història

dijous, 9-Setembre-2010
Al bosc de cedres

Al bosc de cedres

Aquests dies, mentre preparava les maletes mentalment, he pogut comprovar que no és el futur el que fa difícils els canvis, sinó el passat. Després de casi 10 canvis de casa, 5 ciutats, 3 països… alguns em pregunten si no se’m fa difícil anar deixant amics i coneguts escampats als quatre vents. La resposta, evidentment, és que sí que costa. De fet, és el què més costa en tants canvis. Començar nous reptes, anar a països desconeguts no representa cap obstacle, per a mi. Però cada canvi implica deixar un tros de cor als llocs per on passes. Ja sé que pot sonar una mica cursi, però és la pura veritat.

Fins ara, cap canvi m’ha costat per la part desconeguda que el futur representa. Més aviat el què m’ha costat (i això ho notes sobre tot un cop ja has canviat) és precisament la part coneguda que el passat amenaça de difondre. I ahir, donant voltes al tema, tenia la impressió que això mateix es pot dir de situacions molt diferents als canvis geogràfics.

Per exemple, si fos possible eliminar els Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Tot és acostumar-s’hi…

diumenge, 5-Setembre-2010
Acostumar-se a la neu, en comptes del desert...

Acostumar-se a la neu, en comptes del desert...

Encara no fa tres anys que vaig arribar al Líban, però ja em considero amb suficient experiència per fer una llista de les coses que trobaré a faltar (només parlo de les coses, no de les persones!)

Ja fa temps que m’he acostumat a trobar-me a taula, a l’hora d’esmorzar, amb el zaatar i el labneh, amb confitures i melmelades de tota mena, amb el pa libanès…

Els talls d’electricitat i el posterior soroll del generador a base de mazout fa temps que formen part de l’ambient propi d’un dia qualsevol. Durant l’estiu, i degut a un generador amb una potència insuficient, cal preveure refrescar la casa abans de les 12, de les 3 o de les 6 de la tarda, en cas de tall del subministrament elèctric.

Els clàxons dels taxis i services (taxis que van acceptant a la gent que van en la mateixa direcció) formen part del paisatge sonor de Beirut. Un s’hi acostuma després d’unes quantes setmanes. Una cosa similar passa amb la presència militar al carrer: soldats, controls, tancs… són tan freqüents com poden ser-ho les papereres, els peatges o les màquines que netegen els carrers en altres països.

Els cants que recorden els moments d’oració als musulmans també acaben formant part de la vida quotidiana, al costat de les esglésies, i sense especials conflictes (com a mínim en els bons moments). El mateix es podria dir del fet que Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Per què és tan difícil?

dijous, 22-Juliol-2010
Seria millor que alguns es dediquessin a gaudir dels àpats libanesos!

Seria millor que alguns es dediquessin a gaudir dels àpats libanesos!

Com em passa sovint, aquest escrit porta uns quants dies volent sortir i no aconseguint-ho per raons diverses. La primera, com sempre, el temps. La segona, la complexitat del tema. I la tercera la sensació de parlar d’una qüestió on és fàcil dir coses interessants però totalment falses!

Fa dies que estan passant coses diferents, aquí. Tot va començar amb els incidents entre habitants d’alguns pobles del sud del Líban i les forces de la FINUL. Després varen arribar noves detencions d’espies a compte d’Israel, amb la novetat que es tracta de gent que treballava en una de les companyies de telefonia mòbil. I per acabar-ho de complicar, el líder de Hesbol·là ha destapat les cartes, denunciant que el Tribunal especial pel Líban (que ha de jutjar l’atemptat contra l’ex-primer ministre Hariri) està manipulat per Israel, deixant entreveure que no acceptaran la seva decisió (i al mateix temps, deixant entreveure que pensa que la decisió serà la d’inculpar Hesbol·là en aquest assassinat…).

Combinant aquests tres elements (i alguns més*) es poden obtenir Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Minories i convivència

diumenge, 4-Juliol-2010
Entrada al cementiri jueu a Beirut

Entrada al cementiri jueu a Beirut

Fa molt de temps que volia penjar aquesta fotografia. Finalment ho he aconseguit! Fa dos dies vaig recordar-me d’agafar la càmera de fotos i prendre algunes de les imatges més interessants en un dels recorreguts que faig de manera habitual. A mig camí, poc després de la plaça Sodeco, a la carretera de Damasc, abans d’arribar a la Universitat de Sant Josep, et trobes amb un cementiri. De fet es podria dir que són diversos cementiris. Per a la gent poc observadora, no deixa de ser un cementiri. Si els preguntes més característiques del cementiri se’t queden mirant amb cara de sorpresa… És un cementiri. I punt.

Doncs no. És un cementiri que està dividit segons la comunitat religiosa (i civil, per tant) a la que pertanyien els seus ocupants. Hi ha un cementiri per als evangèlics, un altre per als melquites… i un altre per Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Amb data de caducitat

divendres, 18-Juny-2010
Foto d'una cerimònia d'ordenació

Foto d'una cerimònia d'ordenació

Fa dos dies vaig saber que aquest bloc ja té data de caducitat. Serà a finals de setembre, quan marxi del Líban per tornar a Roma. Possiblement el deixi organitzat de tal manera que es tingui una accés ràpid i fàcil als escrits atemporals. Però no tindria sentit, estant a Roma, escriure sobre la vida al Líban.

Ja tindré temps per fer un balanç del què hauran estat gairebé tres anys vivint a Beirut. Avui volia simplement anunciar-ho, i aprofitar per explicar també el motiu del canvi de residència, que, siguem sincers, és bastant més interessant o sorprenent, segons qui s’ho miri… I és que a Roma hi vaig bàsicament per fer-hi dues coses: ser ordenat sacerdot el mes de maig de l’any 2011, i com a condició prèvia, ser ordenat de diaca el proper mes de novembre.

Em sembla que una mínima explicació és necessària… Les maneres d’arribar al sacerdoci són moltes. Possiblement tantes com sacerdots… En el meu cas, el Llegeix la resta d’aquesta entrada »


No és el què sembla…

dilluns, 14-Juny-2010
Les coses no sempre són com semblen...

Les coses no sempre són com semblen...

Ahir vaig passar tot el dia al Nord. Al nord extrem, desconegut per a la majoria dels libanesos, i ple de fantasmes i perills insospitats. O imaginats. O, com a mínim, exagerats.

L’Akkar és la regió que va de Trípoli (la libanesa, s’entén) a la frontera nord amb Síria. La distància des de Beirut hauria de permetre desplaçaments diaris, però l’estat de les carreteres i del trànsit converteixen un viatge de 150 quilòmetres en una aventura considerable, que permet arribar a un altre món, que no té res a veure amb el què es pot veure des de Beirut fins a Trípoli. Fins ara, cada cop que he intentat anar a Akkar, la gent em mirava sorpresa. Què hi vols anar a fer? O simplement què se t’hi ha perdut? A més, és una regió perillosa, on hi ha islamistes radicals, o terroristes…

L’arribada a Trípoli ja anuncia que les coses Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Hem parat de comptar…

Dimarts, 18-Mai-2010
Campions de la Lliga

Campions de la Lliga

Ahir, llegint la premsa libanesa, em vaig trobar amb una frase que em permet comentar dues notícies que no tenen res a veure. Últimament, per la falta de temps, em veig amb l’obligació de relacions entre coses que, objectivament, no en tenen cap. Però així parlo de diferents temes d’un sol cop.

La frase és la del títol: Hem parat de comptar. En el contexte libanès, és una idea que apareixia en aquest article de l’Orient Le Jour. Fa referència a la posició de l’actual primer ministre Saad Hariri en relació a l’equilibri de poder, a la representació de les dues grans comunitats libaneses: la musulmana i la cristiana. I significa que, independentment de la proporció existent entre elles, la seva presència és necessària per a respectar la realitat del país. Hem deixat de comptar el nombre de crisitans i de muslmans que hi ha, ja que l’augment d’una de les comunitats no pot significar la marginació de l’altra, ja que les dues (i les altres més minoritàries) són necessàries. Em sembla una actitud interessant, i que trenca amb el discurs que la democràcia ha imposat, segons el qual tot depèn simplement del recolzament popular: si la majoria decideix que el negre a partir d’ara és vermell, doncs tots a dir que és vermell… Doncs bé, al Líban, hem deixat de comptar…

I quin és l’altre tema que no té res a veure amb els equilibris comunitaris libanesos però que es pot enllaçar amb aquesta frase? Doncs, evidentment, el de la fotografia: el títol de Lliga guanyat pel Barça aquest diumenge… Aquest any podríem dir que els culés també Llegeix la resta d’aquesta entrada »