Per entendre què passa al Líban des d’occident 2.0

(després d’escriure el post veig que Hezbollah anuncia que deixa el carrer en mans de l’exèrcit tot i seguir amb la desobediència civil en resposta a l’acció de l’exèrcit de retirar dues decisions del govern… Caldrà veure què passa en les properes hores, però d’entrada, el carrer no ha de deixar-lo en mans de l’exèrcit, sinó de la gent i no entenc què significarà que continuï la desobediència civil… Però si vol dir que torna la calma i la normalitat, benvinguda la desobediència civil…)

Aquests dies, escrivint al blog, he de fer  un esforç per evitar les coses a les que m’he acostumat i intentar explicar el què passa tenint en compte la visió que es té des d’occident. No és fàcil, en general, i menys encara en una situació com l’actual.

Si a les notícies es veuen les imatges d’aquests dies, és normal equiparar la situació a una guerra. El problema (i jo no hi havia pensat fins ara) és que la majoria no sabem què és una guerra perquè no n’hem viscuda cap. I per tant ens hem fet una idea determinada, i tot el què sona a guerra ens imaginem que ha de complir aquestes espectatives. Per entendre’ns: en una guerra hi ha bombes i trets, ferits i morts. Però si tothom fos possible víctima dels trets i bombes els morts haurien

La lògica d’Hesbol·là, o les causes d’una guerra

(La cosa està tensa potser ja ho heu vist… Per als que en sapigueu… ja podeu resar per aquest país!)

Avui he seguit per primera vegada una conferència de premsa del líder d’Hezbollah, Nasrallah. I després d’escoltar-lo em vénen molts coses al cap. La primera, i la més important, que Hezbollah es basa en una lògica, com a mínim, diferent de la que coneixia fins ara. Com a màxim, absurda. Les reaccions no s’han fet esperar, i ara mateix hi ha incidents a molts llocs…

Intentaré fer un resum del què ha dit, afegint alguna explicació que considero necessària:

1.- Hezbollah té la missió de defendre el Líban de l’enemic (Israel, Estats Units…). A partir d’aquí, tot el què vagi contra les armes, la gent o les infraestructures d’Hezbollah passa a ser un acte de guerra, una traïció, una amenaça… I qualsevol mà que intenti tocar alguna d’aquestes coses “serà tallada”.

2.- Quines coses s’han intentat tocar? El control de l’aeroport (les càmeres que es van trobar fa uns dies que controlaven una de les pistes, i el general responsable del control), la xarxa de comunicacions que té Hezbollah per permetre la resistència i les armes.

3.- Hezbollah no pot quedar-se indiferent davant aquests atacs contra la resistència portats pels seguidors dels EEUU, i ha hagut de sortir al carrer de manera cívica per defensar els seus drets…

4.- No és una guerra, el què anuncia Nasrallah, perquè no pretén utilitzar les armes per a l’interior, però sí que afirma que s’ha entrat en una nova etapa…

5.- Hi ha dues possibilitats: dialogar (com proposava el president del Parlament Berri) o …

Clar, no? Per aquí tots bé ; )

De guerres i política, o per què no s’entén la gent.

Quan vivia a Catalunya sovint em semblava que ens passàvem l’estona mirant-nos el melic. Segurament no érem els millors en res, però si els segons en tot… Música? Pau Casals, Montserrat Caballé, Josep Carreras… Pintura? Joan Miró, Salvador Dalí… País? Ho tenim tot, i a poca estona… I no cal dir res dels esports… (i menys avui!)

 

Aquesta sensació de potència col·lectiva porta, indubtablement, a un pensament de certa superioritat, més o menys reconeguda. A què ve tot això, i quina relació té amb el títol? Doncs molt senzill: aquí, com a molts altres llocs, passa una cosa similar. I les glòries nacionals, que en tot cas haurien de ser motiu d’alegria col·lectiva, passen a ser sovint bandera utilitzada per

Amb motiu del 13 d’abril

Installation Nada Sehnaoui 3ph-MS
Original publicat per lorientlejour

Fa 33 anys (i dos dies) començava la guerra civil, o els esdeveniments, com diuen a vegades per aquí. Per recordar el què va suposar aquesta guerra per molta gent, al Centre Ville han instal·lat aquesta col·lecció de vàters, que, a més d’altres interpretacions més radicals o evidents, pretén recordar les hores passades tancats al lavabo esperant que passessin els moments més durs i perillosos d’aquella guerra.

Ahir parlava amb una persona que se sentia decebuda perquè després de tants anys no s’ha solucionat cap dels problemes que van acabar conduint a la guerra, i perquè, estant així les coses, en qualsevol moment podria haver-hi un altre conflicte.

Rectificacions!

Això d’escriure tant sobre un tema sovint poc conegut fa que a vegades cometi errors. Avui, aprofitant la calma del Dissabte Sant, voldria corregir dues coses que he escrit.

La primera és recent, parlant de la Setmana Santa al Líban, i de com els cristians la viuen (la vivim!) El Marc havia preguntat si hi havia llibertat o seguretat…i jo vaig contestar manifestant la meva sorpresa, i oblidant-me del què jo mateix pensava fa mig any. Però també vaig oblidar un detall que ahir vaig tornar a veure, i m’ha fet escriure això. A la porta de les esglésies, durant la Missa, sol haver-hi un grup de militars i de policies. Suposo que la seva presència deu ser per evitar problemes. O sigui que m’imagino que no sempre s’ha pogut viure la pròpia fe sense problemes…

La segona fa referència a una cosa que vaig escriure fa més temps, en relació a la manera de conduir dels libanesos. Jo ho atribuïa (perquè algú m’ho havia dit) als efectes de la guerra… Llegint una guia del Líban parlava també de la conducció libanesa, descrivint-la amb molt encert. La sorpresa és que el llibre està escrit abans de la guerra! O sigui que cal buscar la raó en un altre costat…