Els llocs visitats
Ahir vaig tenir l’oportunitat de fer de guia en una visita per Beirut d’un grup d’espanyols. Espero que ningú es fixés massa en el recorregut que vàrem fer. En cas contrari, seria difícil convèncer a l’observador que es tractava d’un simple grup de turistes. L’objectiu de l’itinerari era mostrar l’altra cara de Beirut, aquella que la majoria de turistes no visiten, ja sigui per ignorància, per desinterès o per por.
El recorregut va començar per Ouzai, un dels barris situats al sud de Beirut, tocant l’aeroport internacional Rafik Hariri. Es tracta d’un barri actualment ocupat per una majoria de xiïtes. Allà vaig tenir una de les primeres sorpreses libaneses… D’allà vàrem passa pel costat del camp de refugiats de Sabra (lamentablement famós per la salvatjada que s’hi va realitzar durant la guerra civil), en direcció al barri de Haret Hreit (un barri que en teoria és mixta, xiïta-cristià, però que cada cop és més majoritàriament xiïta). És una de les regions de la banlieu sud de Beirut que més va patir durant la guerra del 2006, degut a l’alta presència de membres de Hesbol·là. Després de passar per davant de l’Església de Mar Mikhael, situada en el límit entre un barri cristià i un altre de xiïta, i testimoni d’enfrontaments, tant durant la guerra dels anys 80-90 com durant els incidents que hi va haver fa dos anys) ens vàrem acostar a la sinagoga de Beirut, que està acabant de ser restaurada/reconstruïda, i que ben aviat hauria de ser re-inaugurada.
Tot el recorregut el vàrem fer en furgoneta. En els primers llocs (Ouzai, Sabra, Haret Hreit i Mar Mikhael) no entrava en els plans baixar del cotxe i començar a passejar, per la simple raó que un grup de nou persones amb pinta de turistes hauria provocat, sense cap mena de dubte, que algú ens vingués, com a mínim, a preguntar què estàvem fent per allà… En canvi, a la sinagoga de Beirut, situada en ple Centre Ville, sí que vàrem decidir baixar del cotxe per intentar veure-la de més aprop. Però allà tant la policia com els vigilants privats ens varen animar a marxar del lloc just després d’haver comprovat que la porta d’entrada encara està tancada.
És un dels recorreguts que m’agrada fer. M’agradaria encara més entrar en els diferents barris i poder-m’hi passejar. No tinc cap interès en passar informació de cap tipus a ningú. Però em sembla més fàcil fer-se una idea de les coses quan es coneixen de més aprop. Però, evidentment, no és massa prudent entrar per tot arreu sense un autòcton que t’hi acompanyi. I per la mateixa raó, no tinc fotos per ensenyar-vos de cap de les zones que vàrem visitar (en els primers llocs el sentit comú ens guiava a no fer fotos; a la sinagoga va ser el policia qui ens va guiar a continuar amb la mateixa política de No photo!) Una llàstima.
Coses de Beirut 