Negocis amb els fenicis

Aquí teniu la primera història proporcionada pel viatge del Jaume.

Ens situem a Tir, una de les ciutats amb més restes històriques, coneguda (pels que la coneixen) perquè a l’antiguitat tenia dos ports, un orientat cap el nord i l’altre cap el sud, fet que va permetre resistir el setge fet per Alexandre Magne durant anys…

Concretament ens situem en un dels bars (per utilitzar un terme conegut per tothom) situats a costat del mar. La vista és generosa, ja que pots contemplar la costa d’Israel, fins a Saida (o Sidó). El local no és precisament un dels que es poden trobar al moll de la Fusta, o al Passeig marítim de qualsevol poble català. Es tracta més aviat d’una barraca, amb quatre taules i 20 cadires, de plàstic. Es nota que tot i que és cutre ha passat per millors moments, com el país.

Després d’haver estat veient les restes romanes de la ciutat decidim acostar-nos al mar, per veure si hi trobem alguna cosa interessant. Les columnes que hi ha abandonades, banyades per les aigües del Mediterrani, tot i que ens interessen, són difícils de portar a Menorca de tornada.

Finalment decidim fer una cervesa-coca-cola. Un sol com Déu mana, una cerveseta fresca, i el mar als nostres peus, sense sorolls, cotxes, venedors, turistes… L’estona és molt agradable, i quan finalment decidim pagar descobrim que només tenim o un bitllet de 20$ o un de 1.000 lliures libaneses. Per a fer-se una idea, un euro són més de 2.000 lliures. Amb certa vergonya li explico el problema al senyor del bar (cal dir que quan hem vist el bar per primer cop, el comentari ha estat podem donar-li una alegria al bon home!)

Evidentment, 20$ en un local com aquest és una moneda massa gran… Però evidentment, 1.000 lliures a qualsevol local, per una coca-cola i una cervesa, és una moneda massa petita!

Sense immutar-se gaire, com si ja estigués content pel fet d’haver tingut algú aquell matí (o dia…) ens diu que no hi ha cap problema, i pren les 1.000 lliures. Marxem amb la sensació d’haver pres el pèl al bon home, i jo amb el compromís de tornar un altre cop, però amb canvi!

Les sorpreses del Líban

Aprofitant la calma que tenim a la regió, us poso una de les últimes fotos del Jaume, feta a Faraya, en un dels ponts naturals més gran del món (o el més gran…). És una de tantes sorpreses que t’emportes visitant aquest país. A cada racó hi veus alguna cosa que no t’esperaves (sobre tot si tens el coneixement habitual de la gent de casa nostra). A pocs metres d’aquest pont hi ha unes pistes d’esquí que, pel què m’han dit, ofereixen un aspecte bastant millor que el de les pistes catalanes, com a mínim aquest any.

Això s’acaba!

El viatge del Jaume al Líban arriba als últims moments. Avui hem visitat el Museu Nacional (on hi ha la primera mostra d’escriptura utilitzant un alfabet), i després ho hem rematat amb un cafè en una de les terrasses de l’ABC, un centre comercial que podria estar al mig de la Diagonal.

A la pàgina de Les fotos del Jaume Canet us he posat un nou àlbum de Picasa (i van 6) amb les fotografies que va fer ahir dijous a Beiteddine…

Canviant de tema, començo a estar una mica preocupat per dues raons relatives al blog: la primera és el nombre de gent que el visita (estem arribant les 100 visites diàries… quina vergonya!) i la segona és que avui m’ha arribat un mail proposant-me posar publicitat al blog! Als que teniu la paciència de visitar-lo, moltes gràcies!

Hezbollah (hesbol·là), Israel i algunes imatges

El viatge al sud del Líban d’ahir va deixar algunes imatges sorprenents per als ulls europeus. La càmera del Jaume va aconseguir (amb l’ajuda del Jaume) retratar-ne algunes. Les teniu totes a l’enllaç de Picasa… però no he resistit la temptació de posar-ne algunes en petit aquí per a què us podeu fer una idea.

La foto és autèntica… feta a l’autopista (bastant nova, pel què es pot veure) que va de Tyr a Beirut. Permet fer-se una idea dels problemes que poden (i els que no) preocupar a aquesta gent.

També aquesta imatge pot sorprendre, però serveix per entendre com la gent pot arribar a nivells tan increïbles d’obstinació en la lluita contra el veí (i crec que això serveix per a molts llocs del món). Tot i que els misils de la foto (suposo) no són operatius, en tenen molts d’altres que sí que ho són. Per a qui no ho sàpiga, les banderetes grogues són d’Hezbollah

Però no totes les diferències són sinònim de problemes… Almaza és una marca de cervesa, que no vàrem poder beure a Saida perquè el restaurant era de musulmans (coherents!) . Si aquesta foto és més dolenta és perquè és meva…

Tyr i Saida: els límits de Terra Santa

Les imatges que trobareu en el cinquè àlbum (aviat a Picasa…) són sobre tot de Tyr i Saida, les dues ciutats més importants del sud del Líban. Un món diferent, amb molta potencialitat però conflicte permanent amb els veïns del sud: Israel. Espero poder tenir una mica més de temps per explicar alguna cosa més d’aquest viatge…

De Les fotos del Jaume Canet (V)

Baalbek, territori d’Hezbollah

Ahir vàrem estar (el Jaume i jo) visitant les restes romanes de Baalbek, en plena Bekaa, la plana que es troba a l’interior del país. Realment és increïble el què feien fa més de 2.000 anys. Trobareu les fotografies a la pàgina dedicada a Les fotos del Jaume (allà hi ha l’enllaç a l’àlbum de Picasa, on espero poder posar aviat els peus de foto que demana el Canyardo…!)

De Les fotos del Jaume (III)