Una nit massa llarga (a Beirut)

divendres, 9-Mai-2008

Després de tots els incidents d’ahir, aquesta nit ha passat entre tret i tret. Amb una pausa (acústica) gràcies a una tempesta que ha aconseguit ofegar tots els kalashnikov, RPG i altres joguines que tenen els chicots d’aquí. Però després de la tempesta ha tornat… el mateix que hi havia abans, potser una mica més tranquil (suposo que també deuen dormir, no?)

Balanç? Buf… D’entrada cal dir que Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Ara que fa 20 anys…

dilluns, 7-Abril-2008

Com que ja no puc dir allò que deia en Serrat d’ara que tinc vint anys, i encara no puc dir el què deia més tard fa vint anys que tinc vint anys, només puc dir ara que fa vint anys de quan estava fent 8è d’EGB a l’escola Santa Anna. És un bon moment per recuperar antigues amistats oblidades pel temps. Al dinar organitzat ahir hi era pràcticament tothom, menys el menda, com dirien en castellà… Malgrat això espero poder posar una fotografia amb els assistents per poder comparar-los amb els de la foto Danone… i si fa falta m’hi afegeixo amb el Photoshop! (aquí la teniu… tot i que per ara no hi surto!)

Ha anat bé que la celebració fos en una època de tranquil·litat ja que així em permet tenir més temes per escriure… El què podria ser considerat com la notícia d’aquests dies són les dues morts que s’han cobrat, per ara, els trets d’alegria dels què parlava fa uns dies. En dues del es ocasions en què s’han produït a més dels simples trets de kalashnikov s’han utilitzat també algun tipus de RPG, similar al de la fotografia on surt en mans d’un soldat libanès.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La fugida com a solució

Dimarts, 18-Març-2008

“Me’n vaig del país! No aguanto més!”

Aquesta frase comença a ser terriblement freqüent per aquí. La gent marxa del país farta, desesperada, sense ganes de continuar intentant sortir endavant… El Líban està encallat. Sense polítics amb una visió de la situació que arribi una mica més lluny d’on acaba el seu nas (això és normal), amb problemes inter-culturals, amb rancors acumulats durant més de 30 anys, amb una economia que cada dia aconsegueix caure més avall del què semblava impossible… No és un panorama massa entusiasmant, cal reconèixer-ho.

Els libanesos (veure els fenicis) han marxat del seu país durant tota la seva història. La fotografia, de fet, és el l’homenatge a l’emigrant… Però les causes i els objectius eren significativament diferents.

Parlant amb la gent tothom es pregunta per què he vingut al Líban, però en realitat volen saber per què ara. Explicava una persona que volia demanar la nacionalitat que la resposta del funcionari va ser dóna’m el teu passaport i jo et dono el me. Hi ha gent que marxa per trobar millors oportunitat, o per fer els estudis. D’altres per no tornar mai més.

El problema és que així no s’ajuda a arreglar la situació. El resultat és que cada cop la situació es deteriora més, i molta de la gent més capacitada ha marxat per poder fer alguna cosa de profit.

Els responsables polítics (per dir-ho d’alguna manera) són els mateixos des de fa 30 anys, o són els fills del que hi havia aleshores (quan els pares han estat assassinats). Són trenta anys lluitant per aconseguir el poder a costa de la població. Però la impressió és que, malgrat el què poden dir sovint els libanesos, cadascú critica tots els polítics… menys el seu.