Les carrega el diable…

dimecres, 23-Setembre-2009
Coses que passen al Líban

Coses que passen al Líban

Avui m’ha vingut al cap aquesta típica expressió, que m’ha fet recordar quan era petit i un dels avis em recordava que les armes, encara que siguin de juguet, les carrega el diable… Sempre provocava la mateixa reacció: com pot el diable carregar una pistola de joguina? No podia entrar en el meu caparró!

Avui, llegint una notícia del Líban (temporalment, el meu i vostre allà…), he comprovat que sí que és possible! I si no, com s’entén que Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Oh benvinguts! Passeu, passeu!

dimecres, 12-Març-2008

El Líban ha estat des de sempre una terra d’acollida. Ja sigui perquè molta gent ha vingut a buscar noves oportunitats, ja perquè molts han vingut per apropiar-se del país, en vista de controlar la zona del pròxim orient.

Tot això ha provocat que en l’actualitat la cultura libanesa, la societat libanesa, sigui una barreja de cultures realment impressionant. Entre els últims a arribar, un dels grups que més ha influït en la història recent del país és el dels palestins. Actualment es calcula que hi ha centenars de milers de palestins que viuen al Líban en qualitat de desplaçats, vivint en camps sota una autoritat pròpia (independent de l’autoritat libanesa).

És gent que ha arribat al país després dels conflictes (mil·lenaris!) que hi ha hagut a Israel durant el segle XX, i que, per acords entre els països àrabs, han anat a parar, en gran part, a Jordània i al Líban. Tenen una categoria civil difícil, sense molts dels drets bàsics (per exemple no tenen, en general, permís de treball). I, voluntària o involuntàriament, han estat al mig de molts dels conflictes que hi ha hagut al país en els últims anys.

El què sembla clar és que si no s’afronta el problema palestí difícilment s’arreglaran els altres problemes de la zona. Cal tenir en compte, també, que fa poc més d’un anys hi va haver un conflicte (podríem parlar d’una guerra) entre l’exèrcit libanès i terroristes d’Al Qaeda en un dels camps de refugiats palestins situat als voltants de Trípoli (la libanesa!)

La fotografia és d’un camp a la Bekaa, prop de Baalbek, on es poden trobar també campaments semblants de gitanos, de beduïns… Barrejats entre els sirians, els palestins, els egipcis, sudanesos, gent de països asiàtics… Com deia el Jaume Sisa: passeu, passeu, de les tristors en farem fum…!


Els amics d’Ouzai

Dimarts, 11-Març-2008

Avui voldria parlar-vos dels amics d’Ouzai, de qui ja us vaig explicar alguna cosa.

Ouzai és un dels barris del sud de Beirut, al costat del mar. Té la peculiaritat de tractar-se d’un barri de majoria xiïta que es troba al costat d’un altre de majoria sunnita. El límit es pot traçar amb tira-línies. El primer que t’indica el canvi és un cartell d’Hezbollah, tot i que no fa massa falta

Els contrastos són nombrosos, ja que deixes un barri residencial de nivell econòmic alt (amb vàries ambaixades, per exemple) per entrar en una zona on pots trobar el típic caos oriental (per posar algun adjectiu que no sigui massa inadequat. Mentre pensàvem si fèiem mitja volta (era evident que els últims estrangers-turistes que havien estat per allà feia molt temps que n’havien sortit) se’ns van mig presentar quatre o cinc nois que estaven per allà, sense fer gaire més que estar, que no és poca cosa…

Després de les preguntes de rigor i la cara de sorpresa (també de rigor) ens van convidar a fer un cafè, i allà va començar una conversa realment surrealista, on apareixien terroristes a Alemanya, militars i policies europeus, drogues, viatges a Àfrica, en Hariri i en Nashrallah… no era fàcil seguir el què deien.

Però el què no faltava és unes ganes enormes d’acollir-te com cal, de fer-te l’estada agradable. El Jaume tindria més coses a explicar de trobades semblants, aquest cop amb la gent d’Hezbollah directament. En qualsevol cas, són ocasions on veus totes les contradiccions d’aquest país i d’aquesta gent…

I per acabar (tot i que em repeteixi) la seva manera d’acomiadar-se, desitjant-nos una bona estada, però animant-nos a no quedar-nos massa temps, per evitar sorpreses…


Negocis amb els fenicis

diumenge, 9-Març-2008

Aquí teniu la primera història proporcionada pel viatge del Jaume.

Ens situem a Tir, una de les ciutats amb més restes històriques, coneguda (pels que la coneixen) perquè a l’antiguitat tenia dos ports, un orientat cap el nord i l’altre cap el sud, fet que va permetre resistir el setge fet per Alexandre Magne durant anys…

Concretament ens situem en un dels bars (per utilitzar un terme conegut per tothom) situats a costat del mar. La vista és generosa, ja que pots contemplar la costa d’Israel, fins a Saida (o Sidó). El local no és precisament un dels que es poden trobar al moll de la Fusta, o al Passeig marítim de qualsevol poble català. Es tracta més aviat d’una barraca, amb quatre taules i 20 cadires, de plàstic. Es nota que tot i que és cutre ha passat per millors moments, com el país.

Després d’haver estat veient les restes romanes de la ciutat decidim acostar-nos al mar, per veure si hi trobem alguna cosa interessant. Les columnes que hi ha abandonades, banyades per les aigües del Mediterrani, tot i que ens interessen, són difícils de portar a Menorca de tornada.

Finalment decidim fer una cervesa-coca-cola. Un sol com Déu mana, una cerveseta fresca, i el mar als nostres peus, sense sorolls, cotxes, venedors, turistes… L’estona és molt agradable, i quan finalment decidim pagar descobrim que només tenim o un bitllet de 20$ o un de 1.000 lliures libaneses. Per a fer-se una idea, un euro són més de 2.000 lliures. Amb certa vergonya li explico el problema al senyor del bar (cal dir que quan hem vist el bar per primer cop, el comentari ha estat podem donar-li una alegria al bon home!)

Evidentment, 20$ en un local com aquest és una moneda massa gran… Però evidentment, 1.000 lliures a qualsevol local, per una coca-cola i una cervesa, és una moneda massa petita!

Sense immutar-se gaire, com si ja estigués content pel fet d’haver tingut algú aquell matí (o dia…) ens diu que no hi ha cap problema, i pren les 1.000 lliures. Marxem amb la sensació d’haver pres el pèl al bon home, i jo amb el compromís de tornar un altre cop, però amb canvi!