La muntanya libanesa

El Jean cuinant a Jawar el Hawz

Aquest cap de setmana he estat a la muntanya libanesa, a casa el Jean, amb un bon grapat de gent disposada a passar un parell de dies tranquils i divertits. L’experiència ha estat, un cop més, molt interessant, ja que m’ha permès descobrir de prop la vida a la muntanya libanesa.

Per acostar-nos-hi cal tenir en compte alguna cosa. La primera, és que la majoria de cases de muntanya són cases antigues i senzilles. Amb els criteris occidentals potser arribaríem a dir que són cases pobres, però em sembla que té més relació amb la manera de viure que amb els diners. Moltes cases, per exemple, no tenen calefacció. Tenen una habitació amb una estufa metàl·lica que funciona amb fusta i permet utilitzar-la per a cuinar o escalfar alguna cosa durant els àpats. Durant l’hivern, la temperatura pot baixar bastant, i s’hi passa fred. La solució és abrigar-se, i estar tota l’estona possible a l’habitació amb l’estufa. Si surts de casa no et trobaràs a gaire gent pel carrer. En aquest sentit m’ha semblat diferent dels pobles de muntanya catalans, on tot i el fred la gent surt per anar a comprar… En molts d’aquests pobles només hi ha botigues durant l’estiu. Els hiverns els pobles queden reduïts a molt poca gent, la majoria gent gran, i la vida es veu reduïda a la mínima expressió.

Cal tenir en compte que la muntanya de la que parlo està a pocs quilòmetres de Beirut, en línia recta està a 20 km. Però per arribar-hi pots tardar una hora fàcilment degut a les carreteres que cal utilitzar. El poble es diu Jawar el Hawz, i està en una zona mixta de cristians i drusos. Antigament al poble hi havia xiïtes enlloc de cristians, però fa temps que van desaparèixer (si cal fer cas a les llegendes, de manera força violenta). Al poble s’hi troben restes romanes (com a cualsevol poble libanès) i cases molt antigues abandonades degut al mal estat de les construccions.

Vaig poder veure el Barça, però no va ser fàcil. A la casa no tenien el canal on el feien (Al-Jazeera 2 o Canal+) i per rematar-ho, va marxar l allum una hora abans que comencés el partit. Vàrem haver d’anar a Brumana per trobar un bar obert, amb televisió on fessin el partit. Finalment vàrem poder veure els últims 30 minuts… els més interessants! Per veure el partit només estàvem 4 del grup, un portuguès, un iraquià, un libanès i servidor… Els altres es van quedar a la casa jugant al Risk (com en els vells temps!)

La foto és de la preparació del dinar del diumenge… un bon plat de pasta, patates fregides, castanyes i el tradicional arguile… però això ja és una altra història!