I si el problema no és (només) Israel?

dimecres, 18-Agost-2010
Foto de fa quatre mesos...

Foto de fa quatre mesos...

Fa dies (i setmanes) que la situació va empitjorant a Líban. No passa res, tot segueix tranquil, però hi ha un mar de fons que no pot portar gaires coses bones. L’incident al sud del país de fa un parell de setmanes va fer pensar en un possible conflicte amb Israel. Aquesta possibilitat segueix vigent, sobre tot si tenim en compte la relació estreta entre Iran i Hesbol·là. La novetat d’aquell incident va ser, precisament, que no va ser entre l’exèrcit israelià i Hesbol·là, sinó entre els dos exèrcits. No sé fins a quin punt era la voluntat prèvia a l’incident, però el missatge transmès a Israel és força clar: l’exèrcit no es quedarà mirant si passa alguna cosa a la seva frontera.

Però aquest no és l’únic problema que hi ha al Líban. Per desgràcia. Hi ha un altre problema que pot ser encara més greu: l’enfrontament intern entre xiïtes i sunnites (no pel fet de ser sunnites i xiïtes, sinó pel fet que els xiïtes són majoritàriament partidaris de Hesbol·là, mentre els sunnites són seguidors del partit de l’actual primer ministre Saad Hariri). Com sempre, quan hi ha una situació similar, preguntar per les causes, pels motius, la raó és una actitud lògica. El què potser no ho és tant és la resposta. Anem per parts (tenint en compte que avui no informo de res, sinó que pretenc explicar la meva visió de la situació).

A l’origen concret del possible conflicte s’hi trobaria l’acta d’acusació que el Tribunal Especial pel Líban hauria de publicar en els propers mesos. Segons algunes opinions publicades recentment, alguns dels acusats serien membres d’Hesbol·là. Per ara és gairebé l’única cosa que s’ha dit de la possible acusació (no sé si perquè no hi haurà altres acusats, o perquè dels altres acusats ningú en vol fer un problema). Hesbol·là ja ha dit que de cap manera acceptarà una acusació contra cap membre del seu partit. Dit d’una altra manera, estaria disposat a fer caure (de nou) el govern, i, possiblement, provocar uns incidents similars als que hi va haver el mes de maig del 2008.

El problema és que, pel què sembla (o semblaria, o podria ser que…) el 14 de març (grup que en teoria va guanyar les últimes eleccions) no estaria disposat a Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Simplificacions i realitat

diumenge, 12-Octubre-2008
Nova versió del mapa de fa dos dies... (clic a la foto per llegir le lletres!)

Nova versió del mapa de fa dos dies... (clic a la foto per llegir le lletres!)

Ahir preguntava la MA, en relació a l’anterior escrit, si la separació entre les diferents religions que apareix al mapa que acompanyava l’escrit és tan clara com sembla allà. La resposta sí que és clara: no.

En general es tracta de zones de majoria cristiana, xiïta, sunnita o drusa. Però és molt estrany trobar un poble (no parlem, per tant de les ciutats) on no hi hagi algunes persones representants d’alguna minoria. És a dir, a la majoria de pobles drusos s’hi poden trobar Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Al sud de Beirut (amb la primera foto del Jaume!)

dijous, 21-febrer-2008

El noi que ens ha convidat a cafè, en el seu petit local del sud de Beirut.

Beirut, la ciutat dels contrastos i de les diferències, la ciutat multicultural per excel·lència (m’atreveixo a dir) o per naturalesa… Avui he estat passejant amb el Jaume (el meu germà) per la zona costanera de l’oest i el sud de la ciutat.

Hem començat per Hamra, passant per la zona d’hotels (on hem dinat en el què podria anomenar-se un chiringuito) per continuar després en direcció sud, cap a l’antiga carretera de l’aeroport. Allà hem pogut veure com en 5 metres (no exagero) passàvem d’un barri residencial de luxe, ple d’ambaixades, a un barri miserable (econòmicament parlant); d’una zona sunnita a una xiïta. Quan hem entrat en el barri xiïta la sensació d’estar fora de lloc ha estat indescriptible. Si durant tot el dia la gent ens mirava amb expressió sorpresa, potser recordant vells temps, allà la sensació era bastant diferent, fins i tot desagradable, com qui entra on no toca, quan no toca.

La cosa ha canviat quan algú al costa ha dit Spain? Evidentment es referia a nosaltres, i ha estat suficient per començar una animada conversa amb un grup de joves d’uns 16 a 25 anys, a la que s’hi anava afegint gent cada segon. Barcelona… Eto’o… Han sortit totes les preguntes típiques: d’on som, què hi fèiem allà (no era prou evident), a què ens dediquem, si ens agradava el Líban… fins a la invitació al cafè habitual. Ha estat una mitja hora realment molt agradable, on s’ha barrejat la realitat libanesa amb el surrealisme propi del país i de la seva situació político-social. Finalment hem aconseguit fer unes fotografies de record.

En acomiadar-nos, la frase era, més o menys, benvinguts al Líban, però marxeu aviat, que la cosa és perillosa!

Bona gent!

Pels despistats, he afegit una pestanya on trobareu algunes de les fotografies del Jaume…