L’actitud d’Hesbol·là

El líder d'Hesbol·là, Nasrallah

Bé, doncs aquí teniu el meu comentari sobre l’actitud d’Hesbol·là, en resposta a la Calín, la M.P. i el Francesc.

Hesbol·là ha tingut una actitud similar a la d’alguns països àrabs, limitant-se a condemnar l’acció d’Israel, sense anar més enllà. Fins aquí la constatació dels fets (i dels no-fets). Però, explicar per què ha fet això i no ha fet altres coses és entrar en el terreny de la política ficció. Per tant, estic disposat a canviar la meva opinió si algú em dóna motius per fer-ho.

Quines opcions tenia Hesbol·là? Des del plantejament solidari es podia esperar que Hesbol·là iniciés alguna acció contra el nord d’Israel per tal de distreure l’exèrcit israelià, tenir-lo ocupat, i permetre a Hamàs millorar la seva posició a Gaza. Era una opció que molts pensàvem força possible, i que finalment (?) no s’ha produït. Els motius que s’han apuntat són de caire polític/o militar. Polític, perquè hi ha

Balanç final (?)

El port de Sidó, amb el Castell del Mar

El comentari de la Calín m’ha fet pensar en la possibilitat de fer un balanç del què ha deixat l’ofensiva militar israeliana a Gaza (i que poso aquí pel simple fet que, vivint en una zona propera en diferents sentits, pot aportar algun element que costa veure des d’allà…).

El primer que caldria dir és que, per a fer balanç caldria saber què pretenia el govern d’Israel amb aquest atac. La resposta oficial, impedir els atacs des de Gaza amb coets per part de Hamàs i altres grups armats. Però cada analista (per professió o per afició) ofereix versions diferents, i sovint contradictòries. Pretenia guanyar les properes eleccions. Pretenia debilitar Hamàs. Pretenia potenciar Hamàs. Pretenia transmetre un missatge a Obama… Evidentment, si no tenim la resposta a la pregunta és difícil fer balanç. O sigui que ja podem plegar. O no. De fet, es pot fer un balanç a partir de les reaccions que ha provocat. Per exemple, entre la població de Gaza, entre els membres de Hamàs, entre els palestins, els àrabs i en general en l’opinió pública. Evidentment, per fer això cal fer una concessió: generalitzar. Si es té en compte que qualsevol generalització és una modificació (més o menys gran) de la realitat, pot ser útil.

Hamàs ja ha dit que

L’alto-el-foc a Gaza…

Avui torno al bloc després d’uns quants dies de força feina i poc temps per escriure. Mentrestant hi ha hagut unes quantes coses interessants. La més destacable, evidentment, l’alto-el-foc decretat inicialment per Israel i poc després imitat per Hamas.

Ben vingut sigui, tot i que no cal donar-li un valor diferent del real: han aturat el foc (tot i que ja l’han trencat…) de manera condicionada i temporal. I a més cadascú amb les seves condicions. No s’ha arreglat cap problema. Perquè el coets els podran tirar sempre que en tinguin (potser si aconsegueixen realment evitar el pas d’armes per la frontera amb Egipte pot acabar canviant l’ambient). Perquè dubto que la gent de Gaza hagi decidit canviar la manera de pensar respecte Israel. Perquè han aconseguit despertar (és veritat que tampoc costava gaire, ja que mai ha arribat a dormir profundament) els odis contra Israel que hi ha en molts països àrabs. Perquè molta gent ha renunciat a veure la possible existència d’una justificació d’una ofensiva veient la manera en què es realitzava…

La guerra, a hores d’ara, és una de

I torna-hi!

Al centre de Beirut... curiós, no?!

Aquest matí, parlant amb un enviat especial de la FOX al Líban, m’explicava el què li havia dit algú a Israel sobre el conflicte amb els palestins. La traducció podria ser que uns són tontos, i els altres són el què quan érem petits en dèiem un abusón. Doncs em sembla força encertada l’explicació. Perquè per tallar l’escalada caldria que un i altre canviessin plantejaments bàsics. Rebutjar al has començat tu…, i al la propera vegada t’ho pensaràs millor, perquè ni un ni l’altre han donat resultats massa bons, tal i com demostra la història recent (i recent, aquí, comença fa més de 2.000 anys!) Queda clar que uns i altres són diguem-ne tossuts, i sense aquesta virtut que consisteix, ja sé que em repeteixo, en saber perdonar…

Avui, de nou, tenim notícies per aquí. Per un costat, més Katiushes 

Buscant la pau

Malgrat que van continuen apareixent notícies que es poden definir com a inquietants, és evident que al Líban hi ha gent que té una ferma voluntat d’impedir que el país es vegi arrossegat a un enfrontament amb Israel. I això, a més de ser notícia, és bo. Molt bo. Des del començament de l’ofensiva a Gaza, hi ha hagut detencions, com a mínim en dues ocasions, relacionades amb intents d’atacs contra Israel. Les primeres varen venir després del llançament dels famosos Katiushes. Les últimes, sembla que són libanesos que pretenien fer algun altre atac (normalment la informació en casos similars és molt borrosa!)

Ahir a més, es va produir un incident a

De preocupacions divines

No pretenc escriure sobre el contingut d’un certa campanya publicitària en una ciutat cuyo nombre no quiero acordarme. Em sembla que no hauran aconseguit el seu objectiu, Però sí que vull aprofitar-la per plantejar alguna reflexió sobre la importància de Déu en el què està passant aquests dies en aquestes terres. Perquè és evident que, tot i que l’acció militar no està justificada per raons religioses (em sembla fora de lloc un dubte en aquest sentit, com si els jueus volguessin eliminar els musulmans de la zona), hi ha una relació indirecta entre Déu i el què està passant. Als responsables d’aquí, i aquesta vegada l’aquí és més ampli que de costum, els plantejaria la següent reflexió: probablement la vida aquí no existeixi sempre. Disfrutes, o Déu pot estar preocupat pel què estàs fent?

La justificació de l’actuació dels militars (en sentit ampli) dels dos costats del conflicte em sembla que és difícil des de la fe en un ser superior, encara que aquest no tingui les