El Dia de la Independència

El President Sleiman (esquerra), a l'arribada a l'acte

Ahir vàrem celebrar el dia de la Independència (del Líban, respecte la França… ara fa 65 anys).

La celebració oficial va consistir en una parada militar presidida pel President Sleiman (o Suleiman) i alguns dels seus predecessors. De fet, és una dada sorprenent el fet que dels anteriors presidents només n’hi havia un: Bashir Gemayel. L’últim que hi va haver abans de l’actual no va aparèixer a la festa… possiblement per mostrar el seu desacord total en la direcció que està prenent el país (es tractava d’un president pro-sirià). I els dos anteriors tampoc hi eren; estaven representats per les respectives vídues, ja que van ser assassinats ja fa uns anys.

La desfilada va aportar alguns fets històrics. Un dels més destacats, la

El Líban torna a la normalitat (oficial!)

Bé, avui declarem que la normalitat ha tornat al Líban després d’uns quants mesos (o anys, segons com es miri). És una declaració oficial, presa des de la voluntat d’otorgar normalitat al país dels Cedres. Com tota declaració oficial, pot ser diferent de la realitat, però això, ara per ara, poc interessa. El Liban té dret, com qualsevol altre país, a viure en pau. I si després d’aquesta oportunitat no ho aconsegueix possiblement haurem d’acceptar que el repte plantejat és superior a les possibilitats de qualsevol societat humana. Seria una llàstima.

Em sembla que va bé aquí recordar la frase de Joan Pau II referint-se al Líban: és un país missatge. I és que si aconsegueix la normalitat, serà efectivament un missatge per a la resta de països que han de fer front als reptes que des de fa segles ha tingut el Líban: la convivència real, pacífica i constructiva de diferents comunitats.

Avui el país ja té president. D’aquí a uns dies tindrà nou

Ja era hora! (…)

I és que ha costat uns quants mesos, i uns quants morts, que es posessin d’acord per escollir el nou president libanès. El país continua en un estat d’èxtasis, com si s’hagués despertat deprés d’una llarga època en coma. És l’ambient del dia de festa, del dia del casament d’algú… i ningú vol esguerrar-ho amb un comentari inoportú (per bé que molts esperen que després, potser quan la gent ja ha començat a beure una mica…

Tothom és conscient de la feina que queda per fer, però al mateix temps tothom és conscient també que aquesta oportunitat és la primera seriosa després de més de trenta anys. Alguns polítics van deixant anar en compta-gotes comentaris innocents, com qui no diu res, que recorden