Turisme (casi) impossible per Beirut

Els llocs visitats

Ahir vaig tenir l’oportunitat de fer de guia en una visita per Beirut d’un grup d’espanyols. Espero que ningú es fixés massa en el recorregut que vàrem fer. En cas contrari, seria difícil convèncer a l’observador que es tractava d’un simple grup de turistes. L’objectiu de l’itinerari era mostrar l’altra cara de Beirut, aquella que la majoria de turistes no visiten, ja sigui per ignorància, per desinterès o per por.

El recorregut va començar per Ouzai, un dels barris situats al sud de Beirut, tocant l’aeroport internacional Rafik Hariri. Es tracta d’un barri actualment ocupat per una majoria de xiïtes. Allà vaig tenir una de les primeres sorpreses libaneses… D’allà vàrem passa pel costat del camp de refugiats de Sabra (lamentablement famós per la salvatjada que s’hi va realitzar durant la guerra civil), en direcció al barri de Haret Hreit (un barri que en teoria és mixta, xiïta-cristià, però que cada cop és més majoritàriament xiïta). És una de les regions de la banlieu sud de Beirut que més va patir durant la guerra del 2006, degut a l’alta presència de membres de Hesbol·là. Després de passar per davant de l’Església de Mar Mikhael, situada en el límit entre un barri cristià i un altre de xiïta, i testimoni d’enfrontaments, tant durant la guerra dels anys 80-90 com durant els incidents que hi va haver fa dos anys) ens vàrem acostar a la sinagoga de Beirut, que està acabant de ser restaurada/reconstruïda, i que ben aviat hauria de ser re-inaugurada.

Tot el recorregut el vàrem fer en furgoneta. En els primers llocs (Ouzai, Sabra, Haret Hreit i Mar Mikhael) no entrava en els plans baixar del

No és el què sembla…

Les coses no sempre són com semblen...

Ahir vaig passar tot el dia al Nord. Al nord extrem, desconegut per a la majoria dels libanesos, i ple de fantasmes i perills insospitats. O imaginats. O, com a mínim, exagerats.

L’Akkar és la regió que va de Trípoli (la libanesa, s’entén) a la frontera nord amb Síria. La distància des de Beirut hauria de permetre desplaçaments diaris, però l’estat de les carreteres i del trànsit converteixen un viatge de 150 quilòmetres en una aventura considerable, que permet arribar a un altre món, que no té res a veure amb el què es pot veure des de Beirut fins a Trípoli. Fins ara, cada cop que he intentat anar a Akkar, la gent em mirava sorpresa. Què hi vols anar a fer? O simplement què se t’hi ha perdut? A més, és una regió perillosa, on hi ha islamistes radicals, o terroristes…

L’arribada a Trípoli ja anuncia que les coses

Els cedres del Líban

Una fotografia obligada

Doncs aquí teniu una altra fotografia d’aquestes setmanes. Feta a la reserva de cedres que es troba al final de la Vall Santa, al nord del Líban. La fotografia està feta per poder veure, entre altres coses, les tres branques que uneixen dos dels cedres que hi ha en el grup central (per veure-ho segurament haureu d’entrar a l’àlbum de picasa… El passeig pel què queda del bosc de cedres (una petita reserva suficient per fer-se una idea del què seria en altres èpoques, i per confiar en què de mica en mica es vagi recuperant terreny) és realment agradable, i compensa el viatge per la carretera (libanesa). La veritat és que tota la zona té un encant especial, a partir del moment en què es comença a remuntar (no sé per què em ve al cap aquesta paraula avui…) la Vall Santa. Els poblets (ja a la part més alta) no tenen res a veure amb els que hi ha a la costa.

Aquestes setmanes passades m’ha vingut diverses vegades el dubte de si la gent que venia de fora pensaria que el viatge fins els diferents llocs que visitàvem valdria la pena o no. M’explico: les carreteres libaneses no sempre estan en

Una meravella natural

Contemplant els tres ponts de Tannourine

Un dels racons que he pogut visitar aquests dies és el de la fotografia d’avui. De fet, no deixa de ser un forat, però un forat molt espectacular. Format durant milers d’anys, el resultat actual són tres ponts naturals amb una cascada de vàries desenes de metres. Es troba a Baatara, a la regió de Tannourine, un poblet de muntanya situat al començament d’una vall paral·lela a la vall santa de la Kadisha (que significa, precisament, santa). És un lloc poc conegut malgrat que a pocs quilòmetres hi ha uns petits boscos de cedres. Si algun dia us animeu a venir al Líban és un dels racons que val la pena visitar.

Aquests dies espero poder posar altres imatges del què he pogut veure durant aquestes tres setmanes que he estat fora. Espero, també, poder escriure alguna cosa sobre l’actualitat libanesa: en poques setmanes tenim eleccions municipals; i potser heu pogut escoltar alguna cosa d’uns míssils SCUD que alguns (veïns del sud…) diuen que Síria ha fet arribar a Hesbol·là… Han passat altres coses, i possiblement en passin més, o sigui que confio que hi hagi prou material per fer reviure el bloc!

Turisme pel Líban

I com a mostra... una pedra!

Aquestes setmanes de vacances m’estan permetent visitar els llocs més importants del Líban com si fos la primera vegada. Però ara ja sé què em trobaré a Baalbek, a Tir, a Saida (o Sidó…), a Trípoli, a Beirut o als Cedres. I per això puc seleccionar millor a què dedico més temps. Ahir vaig estar a Tir i a Sidó, i la setmana passada a Byblos i a Baalbek acompanyant a un grup que passa unes setmanes al Líban. La veritat és que el mes d’abril és un moment ideal per fer de turista per aquestes terres: per la temperatura, per la vegetació, pels pocs turistes que hi ha…

El Líban sorprèn contínuament els ulls turístics occidentals. Aquí pots passar d’estar veient el

La plaça Allah

La plaça Allah, a Trípoli

Ahir vaig estar a Trípoli (la libanesa). El pla previst era veure com es destil·la l’arak, l’anís local que trobes en tot àpat libanès com cal, a casa d’un amic. La pluja (que aquests dies ha retornat amb força i quantitat) va impedir fer l’arak, però no el dinar, típicament libanès.

El viatge em va permetre fer una fotografia que feia temps volia fer: la plaça Allah, amb el seu “monument”. La foto, ja ho podeu comprovar, no és cap meravella, però el dia no ajudava, i el mòbil tampoc… No vaig poder evitar pensar en unes quantes persones mentre esperàvem l’arribada de l’amfitrió. Entre ells hi havia, evidentment, el nostre amic Rodíguez, i la seva aliança de civilitzacions. No sé si té amb compte tots els elements que formen part de totes les civilitzacions… Però vaig pensar també en d’altres, i en el què pensarien d’aquests afegitons 😉

En qualsevol cas, Trípoli és una ciutat que