Genial!

Fira a Sidó

Ahir, tal i com us vaig avançar, vaig estar a Tir i a Sidó (em sembla que Saida ho deixaré de dir, tot i que m’agrada més, perquè el terme correcte és Sidó…), acompanyat d’un portuguès i un italià. I vaig disfrutar d’allò més! Per tot plegat: pels llocs, que ja coneixia, per l’ambient, per la gent, i pel què vàrem poder veure. Això és el què m’agrada de viure a fora: conèixer racons, parlar amb la gent, i topar-te amb joies arquitectòniques perdudes enmig de la ciutat, en comptes d’anar seguint la guia i perdre’t l’autèntica vida…

A l’àlbum (Tyr i Saida; Sur i Saida…) que he penjat hi podreu veure altres fotos que segurament aniré utilitzant en altres escrits, perquè em semblen molt il·lustradores. Avui però només vull transmetre la

Una tarda a Tyr

Diumenge va ser un dia de calma: visita al santuari de Harissa (la Patrona del Líban), dinar al Centre Ville, i després Tir i Saida.

A Tir vàrem poder gaudir d’una cervesa al costat del mar, en el mateix lloc on

Un exemple de cooperació internacional

Ahir, tal i com vaig anunciar-vos, vaig assistir a l’acte d’inauguració de 78 vivendes per als membres de la Cooperativa de Pescadors de Tir. És un exemple de com es pot fer bona cooperació internacional, per tal de dotar d’un mínim de dignitat la vida de molta gent. En concret, els pescadors de Tir poden considerar-se com membres d’un dels grups més pobres del Líban, i afectats per molts dels principals problemes que afecten l’economia libanesa.

En les condicions de vida habitual, els fills dels pescadors estan condemnats a

Tinc dues notícies, una de bona…

Amb l’experiència d’ahir pensava que hauria après a no barrejar temes, però la vida no em dóna per fer dos escrits diferents cada dia, i no puc estar-me d’explicar les coses quan les conec… O sigui, que després de la barreja de futbol i refugiats de guerra d’ahir, avui hi torno, amb dues notícies, una de bona i una de dolenta.

La bona és

Negocis amb els fenicis

Aquí teniu la primera història proporcionada pel viatge del Jaume.

Ens situem a Tir, una de les ciutats amb més restes històriques, coneguda (pels que la coneixen) perquè a l’antiguitat tenia dos ports, un orientat cap el nord i l’altre cap el sud, fet que va permetre resistir el setge fet per Alexandre Magne durant anys…

Concretament ens situem en un dels bars (per utilitzar un terme conegut per tothom) situats a costat del mar. La vista és generosa, ja que pots contemplar la costa d’Israel, fins a Saida (o Sidó). El local no és precisament un dels que es poden trobar al moll de la Fusta, o al Passeig marítim de qualsevol poble català. Es tracta més aviat d’una barraca, amb quatre taules i 20 cadires, de plàstic. Es nota que tot i que és cutre ha passat per millors moments, com el país.

Després d’haver estat veient les restes romanes de la ciutat decidim acostar-nos al mar, per veure si hi trobem alguna cosa interessant. Les columnes que hi ha abandonades, banyades per les aigües del Mediterrani, tot i que ens interessen, són difícils de portar a Menorca de tornada.

Finalment decidim fer una cervesa-coca-cola. Un sol com Déu mana, una cerveseta fresca, i el mar als nostres peus, sense sorolls, cotxes, venedors, turistes… L’estona és molt agradable, i quan finalment decidim pagar descobrim que només tenim o un bitllet de 20$ o un de 1.000 lliures libaneses. Per a fer-se una idea, un euro són més de 2.000 lliures. Amb certa vergonya li explico el problema al senyor del bar (cal dir que quan hem vist el bar per primer cop, el comentari ha estat podem donar-li una alegria al bon home!)

Evidentment, 20$ en un local com aquest és una moneda massa gran… Però evidentment, 1.000 lliures a qualsevol local, per una coca-cola i una cervesa, és una moneda massa petita!

Sense immutar-se gaire, com si ja estigués content pel fet d’haver tingut algú aquell matí (o dia…) ens diu que no hi ha cap problema, i pren les 1.000 lliures. Marxem amb la sensació d’haver pres el pèl al bon home, i jo amb el compromís de tornar un altre cop, però amb canvi!