Els boscos de cedres

Damunt un cedre

Durant els dies que he estat fora he pogut fer una passejada per un dels boscos de cedres. Els boscos libanesos no tenen res a veure amb els que podem conèixer per allà. No hi ha boscos com els que es troben al Prepirineu, al Pirineu… ni tan sols Collserola! Si parlem d’un “bosc de cedres” hem de fer unes quantes reduccions mentals, ja sigui per l’extensió ja sigui per la qualitat. És a dir, o bé es tracta d’un reduït nombre de cedres antics i “autèntics” o bé es tracta de reforestació, i a vegades amb un estil més proper al jardí que al bosc. Hi ha algunes muntanyes on s’han plantat els arbres en línies, com si fos un mapa amb les línies de nivell.

La muntanya libanesa és diferent. Aquí sempre tens una

Uns marxen, i d’altres arriben! (actualitzat)

Llegint les notícies d’avui d’Israel i Palestina no he pogut evitar recordar el què diuen els castellans: cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar… Veient el què està passant a Gaza entre israelians i palestins em pregunto si aquí sabran aguantar sense fer cap tonteria que pugui servir d’excusa per actuar. Malgrat la calma relativa a la que s’ha arribat l’última setmana hi ha un clima d’espera tensa condicionada per fets difícils d’interpretar (l’assassinat del responsable militar d’Hezbollah, la declaració d’una guerra oberta contra Israel, l’arribada als límits de les aigües territorials libaneses del vaixell USS Cole…).

Però la notícia d’avui és que el Jaume ha arribat al final del seu viatge al Líban. Ho hem celebrat anant a Faraya, on hem intentat fer una excursió, però l’abundant neu ens ha fet canviar el plan. Demà a les 6 del matí ha de ser a l’aeroport, i marxarà amb més de 600 fotografies de les que esperem que en pugui sortir una exposició, un llibre o el què sigui. S’accepten idees!

Aquest matí (3 de març) l’he deixat a l’aeroport internacional de Beirut-Rafik Hariri a les 6 del matí… Tot i que estava plovent espero que estigui tenint un bon viatge! I suposo que quan s’hagi recuperat posarà algun comentari del què li ha semblat l’estada al Líban

La fotografia d’avui (del setè àlbum) no necessita gaires comentari. Només dir que no ha fet falta retocar res; ni fet expressament!

després de la neu, els problemes

Dissabte, a mitja tarda, marxem cap un piset llogat a Faraya, més aviat “senzill”, per dir alguna cosa. Dels quatre que vam pujar, dos no esquien, ni tenien massa intenció d’aprendre’n. El diumenge, després de participar a la missa de rite maronita i d’haver esmorzat un parell de manushes, arribem a les pistes, on lloguem les raquetes per pujar i el trineu per baixar. Després de dues hores “d’ascensió”, una llarga baixada per la pista.

A les 5, començava el partit de futbol-sala a Rebound, sobre gespa artificial, amb un grup d’amics. Un partit intens, que finalment vam guanyar… però en la tradicional mitja part (que aquí acostuma a coïncidir amb el temps que tarda el generador en posar-se en marxa quan deixa d’ahver-hi electricitat) vaig saber que a diversos punts del país hi havia incidents entre “grups de joves” i l’exèrcit. Aquí hi ha qui pensa que actes d’aquests tipus surten de manera espontània, gairebé com els volets… Però tothom coneix els grups polítics que hi ha darrera (de fet només cal veure els colors que exhibien).

A mitjanit els incidents estaven més o menys sota control, però havien deixat un trist balanç de 8 morts, i més de 50 ferits. No han estat simples incidents de joves exaltats, sinó una mobilització de grups ben organitzats, amb franctiradors, granades de mà…

Avui no hi ha classe a les escoles ni a algunes universitats, en senyal de dol (segons la versió oficial) o per prudència (segons la versió popular). Esperem els propers esdeveniments, però no sembla que ningú es prengui seriosament la tasca de buscar una sortida al problema d’aquest país.