Potser no calia escriure’l…

Durant la Missa Nova

Els escrits amb els que he “tancat” aquest bloc han estat força inesperats. Aquest també ho era fa uns mesos. Ara, potser no tant. He dubtat (com en tantes altres vegades) si escriure’l o no. I m’he decidit a fer-ho perquè he pensat que era normal que ho fes, i que la protagonista de l’Epíleg involuntari l’hauria estat esperant.

Aquest darrer dissabte vaig celebrar la Missa Nova, a Manresa, a la mateixa església on es va celebrar el funeral per la meva mare, la M. Pilar en aquesta casa… Ara que ja ens anem acostumant a no tenir-la al costat, quan hi ha moments més festius i familiars és inevitable (per sort!) no tenir-la molt present.

Haurà gaudit d’aquest dia, com vàrem fer-ho tots els que hi érem físicament. I deuria gaudir també veient a la gent feliç. Els parents, els amics, el amics dels parents… Amb la Missa Nova es pot dir que es tanca l’etapa d’un any, aproximadament, entre l’anunci de l’ordenació, i el ser sacerdot. Han canviat poques coses, però tan fonamentals que