Tot és acostumar-s’hi…

Acostumar-se a la neu, en comptes del desert...

Encara no fa tres anys que vaig arribar al Líban, però ja em considero amb suficient experiència per fer una llista de les coses que trobaré a faltar (només parlo de les coses, no de les persones!)

Ja fa temps que m’he acostumat a trobar-me a taula, a l’hora d’esmorzar, amb el zaatar i el labneh, amb confitures i melmelades de tota mena, amb el pa libanès…

Els talls d’electricitat i el posterior soroll del generador a base de mazout fa temps que formen part de l’ambient propi d’un dia qualsevol. Durant l’estiu, i degut a un generador amb una potència insuficient, cal preveure refrescar la casa abans de les 12, de les 3 o de les 6 de la tarda, en cas de tall del subministrament elèctric.

Els clàxons dels taxis i services (taxis que van acceptant a la gent que van en la mateixa direcció) formen part del paisatge sonor de Beirut. Un s’hi acostuma després d’unes quantes setmanes. Una cosa similar passa amb la presència militar al carrer: soldats, controls, tancs… són tan freqüents com poden ser-ho les papereres, els peatges o les màquines que netegen els carrers en altres països.

Els cants que recorden els moments d’oració als musulmans també acaben formant part de la vida quotidiana, al costat de les esglésies, i sense especials conflictes (com a mínim en els bons moments). El mateix es podria dir del fet que la missa sigui en àrab (encara més sorprenent, tenint en compte la unió que es fa a occident entre l’islam i l’àrab!)

Els focs artificials (els castells de focs) tenen una doble presència: visual i sonora. La primera aporta una dosi de festa, sobre tot en ocasió dels casaments, però també en les grans festes religioses. La segona, la sonora, pot tenir efectes molt diferents: festius, quan hi ha també la presència visual; més greus, quan un rep només l’efecte auditiu, i provoquen una pausa per confirmar o assegurar-se que es tracta, efectivament, de coets i petards, i no d’altres coses (que tot pot ser, en aquest país).

Els cotxes de luxe ja no em sorprenen tant: Ferraris, Lamborghinis, Masseratis, Hummers, Rolls-Royces, Bentleys i totes les versions antigues dels cotxes americans apareixen de manera habitual pels carrers del Líban. Però, a diferència d’altres països, comparteixen carrers i carreteres amb cotxes que fa 20 anys no haurien passat la ITV… El Líban és un museu de l’automòbil a l’aire lliure, amb totes les versions possibles.

Un s’acostuma a tot. Fins i tot a la guerra. Per sort no m’ha tocat viure una guerra (tot i que el què va passar fa dos anys a Beirut fos una batalla, segons els criteris occidentals). Però estic segur que també a això l’home és capaç d’acostumar-s’hi. Sinó, no s’explica que hi hagi guerres que durin tants anys!

La capacitat d’acostumar-se a tot facilita la vida, però represent un problema quan es canvia d’ambient, de ciutat o de país. Cal acostumar-se, de nou, a tot, encara que siguin coses a les que, en un altre moment, t’hi havies acostumat. És llei de vida!