L’esport nacional

Han passat alguns dies, des d'aleshores...

L’entrada d’avui té una triple motivació difícil de combinar: per un costat, la derrota (perquè això és el què va ser en realitat) del dimecres; per un altre, el fet que a Beirut els restaurants estan apareixent com els bolets després d’una bona pluja de tardor; i finalment una vella fotografia que em va fer arribar l’Oriol fa temps i que fins ara no havia tingut l’oportunitat (més aviat havia tingut els meus dubtes per posar-la, sincerament) que té certa relació amb el primer tema i que em permet enllaçar amb el segon…

A la fotografia, de l’any 81 més o menys, és fàcil de trobar-me: sóc

Més futbol…

Els jugadors (locals i foranis)

Seguint amb el tema de la darrera entrada, avui us poso la fotografia d’un dels partits jugats durant aquestes tres setmanes en què he estat desaparegut. Varen ser tres partits contra gent del poble on està situat Al Tilal (Maad), i la veritat és que el balanç és desanimant (per a la gent del poble). És interessant veure com, si individualment no són dolents, no saben jugar a futbol. I és que el futbol és un esport d’equip, on el què predomina és el joc de conjunt. Les virtuts individuals no se sumen simplement, sinó que quan es combinen amb les dels altres jugadors, es multipliquen. No pretenc convertir l’escrit d’avui en una lliçó teòrica de futbol, sinó en una reflexió sobre el treball en equip.

Jugar a futbol, com treballar en equip, permet (o hauria de permetre) superar els propis límits personals. Els foranis que jugàvem a Maad no érem millors (tècnica o físicament) que els locals. Però teníem més cultura futbolística. I això és el què ens permetia obtenir resultats d’escàndol. En la vida això mateix es pot aplicar a moltes altres realitats…

No seré tan ingenu com per traslladar aquestes reflexions al conjunt dels libanesos, i encara menys com per afirmar que aquí no saben treballar en equip. A més de injust segurament seria fals. Però a vegades, especialment en la feina dels polítics, sembla que falti una visió de conjunt que permeti aprofitar els esforços dels altres per al bé de tots. Suposo que passa a tot arreu, però jo estic al Líban… La qüestió és que la separació en partits polítics (i això evidentment val per tot sistema democràtic basat en partits) sovint porta a una visió individual (si no individualista) de la vida política. I els resultats, tan aquí com allà, solen ser nefasts, especialment per al simple ciutadà.

No sé si aquestes dues entrades sobre futbol tenen alguna cosa a veure amb el què ens espera demà… però suposo que alguna relació hi deu haver!

En qualsevol cas, aprofito la festa d’avui, la de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, per posar una altra foto de la patrona del Líban, la mateixa Mare de Déu, sota la invocació de Harissa.

El futbol (i el mundial) al Líban

Imatge curiosa en un mur de Trípoli

Que el futbol desperta passions per tot arreu és un tòpic conegut per tothom. El Líban no és una excepció. Més aviat és un exemple extrem del què significa el futbol en un país on es juga molt poc a futbol. Els partits (de futbol) de cada diumenge solen ser força fluixets, i sense que ningú s’hagi de sentir ofès es pot dir, fent una generalització, que el nivell és tirant a baix. Però això no impedeix que la gent (molta gent) conegui tots els detalls dels partits de la lliga anglesa o espanyola… I quan s’acosta un campionat com l’Eurocopa o el Mundial, el país comença a entrar en vibració. Apareixen banderes per tot arreu: cotxes, balcons, paradetes…

Però la fotografia d’avui és un cas a part. Està feta a Trípoli, al costat del de la Ciutadella de Saint Gil. S’hi pot veure, al costat dels colors de la bandera alemanya, el nom d’alguns dels seus jugadors. Si no em falla la memòria són els que

Futbol amb estudiants

A falta de fotos del partit...

Ahir vaig tornar a la pista fe futbol sala després de mes i mig sense poder jugar. El partit va ser a Fanar, amb alguns grans (jo era el més vell!) i uns quants petits: estudiants de l’últim curs escolar, és a dir, de 17-18 anys. El partit va ser intens, amb bon joc, molts gols… Però no tinc intenció de convertir un bloc sobre el Líban en un lloc on publicar resums dels partidets de futbol sala. La qüestió que em va sorprendre, i que m’ha fet parlar del futbol amb estudiants, és que al final del partit, dos dels joves jugadors van començar a parlar de sinus i cosinus, funcions, valors absoluts, derivades… Sincerament, em va sorprendre. Quan jo tenia la seva edat no recordo haver parlat de matemàtiques amb els meus companys de classe excepte si hi havia una raó important per fer-ho. Però m’atreveixo a assegurar que no seria just després d’un partit de futbol, i menys un diumenge a la tarda.

L’educació, per aquestes contrades, té una importància considerable. I els propis alumnes en són conscients. Molts saben perfectament que si en el futur volen tenir una bona feina (i bona no només significa amb un bon sou) han d’espavilar. I comencen a fer-ho quan encara estan a l’escola. No sé si són conscients del grau de desgràcia en el què viuen… o com a mínim això és

El futbol en època de “crisis”

Fa uns dies la MA proposava utilitzar el futbol per solucionar les tensions entre les diferents comunitats libaneses en comptes de les armes. Podria dir que a partir del seu suggeriment va néixer la idea d’organitzar un campionat de futbol-sala, però no seria del tot sincer…

El fet és que el dissabte passat vàrem organitzar un campionat per a nanos de 10 a 14 anys. Hi van participar 8 equips. Volia aprofitar una de les fotografies que vaig fer per parlar de dues coses que no tenen res a veure entre elles, i que posar-les juntes gairebé em fa vergonya, però cal optimitzar el temps: el Barça i els refugiats de la guerra d’Iraq.

El primer tema salta a la vista:

Parlem de futbol(í)

Després del què vaig escriure ahir (que ha tingut una acceptació major de la que em pensava) avui canvio una mica de tema. Però és que no m’he pogut estar de fer la foto… Suposo que algú haurà vist alguna vegada un exemplar com el de la fotografia, però a mi m’ha fet gràcia, i aquí la teniu.

 

No té pèrdua… es tracta d’un