El pes de la història


Al bosc de cedres

Al bosc de cedres

Aquests dies, mentre preparava les maletes mentalment, he pogut comprovar que no és el futur el que fa difícils els canvis, sinó el passat. Després de casi 10 canvis de casa, 5 ciutats, 3 països… alguns em pregunten si no se’m fa difícil anar deixant amics i coneguts escampats als quatre vents. La resposta, evidentment, és que sí que costa. De fet, és el què més costa en tants canvis. Començar nous reptes, anar a països desconeguts no representa cap obstacle, per a mi. Però cada canvi implica deixar un tros de cor als llocs per on passes. Ja sé que pot sonar una mica cursi, però és la pura veritat.

Fins ara, cap canvi m’ha costat per la part desconeguda que el futur representa. Més aviat el què m’ha costat (i això ho notes sobre tot un cop ja has canviat) és precisament la part coneguda que el passat amenaça de difondre. I ahir, donant voltes al tema, tenia la impressió que això mateix es pot dir de situacions molt diferents als canvis geogràfics.

Per exemple, si fos possible eliminar els incidents entre pobles, la convivència seria molt més senzilla. Em direu que això, com a mínim, és impossible, a més d’inhumà. Potser és veritat. Però en el fons el perdó té molt a veure amb tot plegat. Fins a quin punt té sentit arrossegar els errors comesos per persones que van morir fa temps? Per parlar d’aquí, quin sentit té alimentar els odis que semblen formar part de la identitat nacional? Potser es podria dir alguna cosa similar d’allà… Estem al segle XXI, i algunes coses haurien de poder-se superar. Quan la política es basa en un discurs combatiu em sembla que ha oblidat totalment la possibilitat de perdonar. Però és cert que per a perdonar plenament cal que hi hagi una petició de perdó per l’altra part, o dit d’una altra manera, si es repeteixen alguns errors passats (encara que siguin en una escala reduïda) es fa més difícil el perdó…

Retornant als canvis geogràfics, potser no hi ha res a perdonar. O potser sí. El “em sap greu marxar” és, en el fons, una manera de demanar perdó. I una actitud comprensiva dels que es queden facilita que la distància física no refredi l’amistat.

En fi… són coses que un es planteja en situacions força concretes, i que si no es repeteixen potser un oblida més fàcilment. Però si es van repetint és com reobrir velles ferides que mai s’han acabat de curar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: