Minories i convivència

Entrada al cementiri jueu a Beirut

Fa molt de temps que volia penjar aquesta fotografia. Finalment ho he aconseguit! Fa dos dies vaig recordar-me d’agafar la càmera de fotos i prendre algunes de les imatges més interessants en un dels recorreguts que faig de manera habitual. A mig camí, poc després de la plaça Sodeco, a la carretera de Damasc, abans d’arribar a la Universitat de Sant Josep, et trobes amb un cementiri. De fet es podria dir que són diversos cementiris. Per a la gent poc observadora, no deixa de ser un cementiri. Si els preguntes més característiques del cementiri se’t queden mirant amb cara de sorpresa… És un cementiri. I punt.

Doncs no. És un cementiri que està dividit segons la comunitat religiosa (i civil, per tant) a la que pertanyien els seus ocupants. Hi ha un cementiri per als evangèlics, un altre per als melquites… i un altre per

A partir del vídeo

Una imatge que parla...

Darrerament hi ha poques notícies al Líban, i jo tampoc he tingut massa oportunitat de fer coses que mereixin un comentari al blog, amb l’excepció del vídeo que vaig penjar a l’últim escrit. Avui, com que començo a tenir la sensació que fa temps que no explico res, he decidit aprofundir una mica en el missatge del vídeo. A les raons ja explicades cal afegir-hi la sensació que hi ha un tòpic massa arrelat on sembla que els musulmans (tots) són uns integristes que només pretenen imposar la seva religió. Ahir, llegint un escrit en un blog des d’on va arribar alguna visita, em vaig decidir a dir alguna sobre això.

Els musulmans, com els jueus o els cristians, no són tots iguals. La manera més senzilla d’entendre això potser sigui pensar que

Avui, un vídeo

Com heu pogut comprovar, els últims dies he tingut el blog força abandonat. El motiu, el teniu aquí:

És un vídeo que hem preparat amb gent del Club Alnaïr per participar en un congrés d’universitaris que se celebra a Roma durant la Setmana Santa. El tema del congrés és Can Christianity inspire a global culture? La nostra idea era respondre a la pregunta utilitzant el què diguessin persones no cristianes del carrer. I aquí teniu el resultat. A mi em sembla interessant… 🙂

Ara que ja he acabat la feina del vídeo espero poder

Cristians a l’Orient Mitjà

La creu a la muntanya libanesa

L’escapada a Faraya del dimecres em va permetre fer la fotografia que penjo avui. Es tracta d’una creu de grans dimensions (poden ser més de 10 metres) situada en un dels cims de Faraya. La vista des d’aquest punt és impressionant, ja que a la dreta queda tota la costa, i a l’esquerra les muntanyes del Mont Liban, la Bekaa i l’Anti-Liban… Amb neu, l’espectacle era, simplement, impressionant.

El fet que en un punt amb una vista tan generosa hi hagi una creu monumental s’explica per dues raons. La primera, la religiositat sincera de la majoria dels libanesos (siguin cristians, musulmans, drusosos…). La religió és una realitat viva en molts casos, amb conseqüències interiors i exteriors. En circumstàncies normals no representa cap problema per la majoria de la gent el fet que la fe de cadascú es vegi també al carrer. És la mateixa raó que ha portat a molta gent a aixecar creus en cims de muntanyes del Pirineu i de tants altres llocs. Però hi ha també una segona raó (que no és

Nadal a Beirut

Nadal al Centre Ville de Beirut

Algú m’ha preguntat aquests dies què tal el Nadal al Líban. La veritat és que no hi ha massa diferència amb el Nadal que es pot viure allà… o com a mínim el Nadal que jo hi vivia: sopar la vetlla de Nadal, Missa del Gall amb ressopó; i el mateix dia de Nadal, dinar de gran festa… Els carrers estan absolutament buits durant les hores del dinar, i gairebé buides la resta del dia. Però abans i després de Nadal és la bogeria. M’ha fet pensar en una imatge que en el seu moment em va sorprendre: les voreres de l’Eixample absolutament plenes de cotxes un dia de Nadal, fa poc més de 10 anys.

L’ambient pels carrers (especialment en zones cristianes, però no exclusivament) és totalment nadalenc, i es poden escoltar cançons de Nadal en les zones més comercials. També aquí ha arribat aquesta mena de identificació entre el Nadal i el fet d’haver de comprar… Tenint en compte el

Més sorpreses

Aquests dies, en els que la feina comença a fer-se notar, he tingut ganes d’escriure sobre temes que no tenen massa res a veure amb els temes habituals d’aquest bloc. Per avui parlaré d’un tema dels que ja han aparegut en altres ocasions, però abans voldria donar la benvinguda a un lector en potència… Ja que no he pogut estar a l’hospital per rebre’l, des d’aquí felicito els pares del Berenguer!

El tema d’avui són d’aquestes coses que passen al Líban i a pocs llocs més. I que a mi, ho reconec, m’encanten. Vaig llegir-ho a l’Orient Le Jour de fa uns dies, una nota breu acompanyada d’una fotografia on es veia el president Sleiman rebent a un grup de cristians i musulmans. El motiu, i aquí ve la sorpresa, era demanar-li que el dia 25 de març fos