D’aquesta no en tenim…

Nous passos per a la normalització de relacions amb Síria

No. Els experts estan d’acord (no sé si per estratègia, com en Zapatero) en el fet que la crisis econòmica no afectarà al Líban. Reconec sense matisos que no en sé massa res de l’estat real de l’economia libanesa. Però el què sembla és que l’estat està bastant tocat mentre el sector empresarial va fent de les seves.

El què està clar és que si hi ha crisis serà diferent de la que pot haver-hi en països més desenvolupats. Cal recordar que els incidents del mes de maig van començar (em teoria) amb una vaga per protestar contra

Alternatives als centres comercials…

Ja he posat alguna fotografia dels centres comercials que hi ha per aquí (alguns estan molt i molt bé). Avui voldria posar-vos una imatge d’una alternativa al centre comercial de tall occidental. Ben pensat pot ser una reminiscència de les caravanes que arribaven de l’altre costat del desert.

L’exemplar de la foto, de la zona sud del Líban (aquesta no és del Jaume…) és un dels avantpassats de Decathlon, per exemple. Pots trobar-ne de tot tipus de producte.

i nosaltres ens queixem!

Repassant fotos per posar la d’avui m’he trobat amb una que havia fet (aquesta és meva…) al port fenici de Tyr, a les barques dels pescadors cristians. M’ha proporcionat el tema d’avui, relacionat amb l’economia libanesa, però no en general, sinó en particular, l’economia domèstica, o els problemes que molta gent té per arribar a menjar (arribar a final de mes és un concepte bastant absurd per a molta gent, ja que no hi ha cap diferència entre els dies del mes!)

Els pescadors al Líban no són massa abundants, i són principalment cristians. Per les cases, les barques i una mica tot plegat pots fer-te una idea de com viuen. El mateix es pot dir de

La fugida com a solució

“Me’n vaig del país! No aguanto més!”

Aquesta frase comença a ser terriblement freqüent per aquí. La gent marxa del país farta, desesperada, sense ganes de continuar intentant sortir endavant… El Líban està encallat. Sense polítics amb una visió de la situació que arribi una mica més lluny d’on acaba el seu nas (això és normal), amb problemes inter-culturals, amb rancors acumulats durant més de 30 anys, amb una economia que cada dia aconsegueix caure més avall del què semblava impossible… No és un panorama massa entusiasmant, cal reconèixer-ho.

Els libanesos (veure els fenicis) han marxat del seu país durant tota la seva història. La fotografia, de fet, és el l’homenatge a l’emigrant… Però les causes i els objectius eren significativament diferents.

Parlant amb la gent tothom es pregunta per què he vingut al Líban, però en realitat volen saber per què ara. Explicava una persona que volia demanar la nacionalitat que la resposta del funcionari va ser dóna’m el teu passaport i jo et dono el me. Hi ha gent que marxa per trobar millors oportunitat, o per fer els estudis. D’altres per no tornar mai més.

El problema és que així no s’ajuda a arreglar la situació. El resultat és que cada cop la situació es deteriora més, i molta de la gent més capacitada ha marxat per poder fer alguna cosa de profit.

Els responsables polítics (per dir-ho d’alguna manera) són els mateixos des de fa 30 anys, o són els fills del que hi havia aleshores (quan els pares han estat assassinats). Són trenta anys lluitant per aconseguir el poder a costa de la població. Però la impressió és que, malgrat el què poden dir sovint els libanesos, cadascú critica tots els polítics… menys el seu.