Entre iraquians a Beirut

Visitant una família iraquiana a Beirut

Ahir, sota un pluja intermitent i després d’un bon partit de tenis, un grup de 10 persones ens vàrem dedicar a repartir caixes de menjar entre famílies de refugiats iraquians que viuen a la zona de Sad el Bouchrieh, a Beirut. Era el final d’una campanya que ha consistit en la recollida de menjar, l’elaboració de les caixes, i el repartiment a unes 100 famílies realment necessitades.

Les escenes viscudes ahir són d’aquelles que et fan sentir content veient l’alegria dels altres. En molts casos, veient les cases de la gent, representava la possibilitat de celebrar el Nadal de manera digne. És evident que no ajudaran a sortir de la misèria, ni arreglaran un problema social amb implicacions internacionals. Senzillament no entra dins les nostres possibilitats. Però sí que

El futbol en època de “crisis”

Fa uns dies la MA proposava utilitzar el futbol per solucionar les tensions entre les diferents comunitats libaneses en comptes de les armes. Podria dir que a partir del seu suggeriment va néixer la idea d’organitzar un campionat de futbol-sala, però no seria del tot sincer…

El fet és que el dissabte passat vàrem organitzar un campionat per a nanos de 10 a 14 anys. Hi van participar 8 equips. Volia aprofitar una de les fotografies que vaig fer per parlar de dues coses que no tenen res a veure entre elles, i que posar-les juntes gairebé em fa vergonya, però cal optimitzar el temps: el Barça i els refugiats de la guerra d’Iraq.

El primer tema salta a la vista:

Líban: escenaris possibles

Avui rebia un mail preguntant-me què hi pinten els palestins en tot el què està passant. La història dels palestins al Líban es remunta als anys 50, quan després de la creació de l’estat d’Israel molts palestins van haver de marxar del seu país, i una bona part van anar a parar a diferents punts del Líban, on viuen com a refugiats, sense carta de ciutadania (i per tant sense molts dels drets propis de qualsevol ciutadà). És un problema greu, ja que no són libanesos, però al mateix temps el retorn a Palestina és molt complicat.

Els palestins són en la seva majoria sunnites, com a Aràbia Saudita, per exemple. Fet que els posa, potencialment, enfront d’Hezbollah. De fet, fins ara Hezbollah es dedicava a controlar els voltants d’alguns dels camps de palestins. El problema és que entre els palestins hi ha

Oh benvinguts! Passeu, passeu!

El Líban ha estat des de sempre una terra d’acollida. Ja sigui perquè molta gent ha vingut a buscar noves oportunitats, ja perquè molts han vingut per apropiar-se del país, en vista de controlar la zona del pròxim orient.

Tot això ha provocat que en l’actualitat la cultura libanesa, la societat libanesa, sigui una barreja de cultures realment impressionant. Entre els últims a arribar, un dels grups que més ha influït en la història recent del país és el dels palestins. Actualment es calcula que hi ha centenars de milers de palestins que viuen al Líban en qualitat de desplaçats, vivint en camps sota una autoritat pròpia (independent de l’autoritat libanesa).

És gent que ha arribat al país després dels conflictes (mil·lenaris!) que hi ha hagut a Israel durant el segle XX, i que, per acords entre els països àrabs, han anat a parar, en gran part, a Jordània i al Líban. Tenen una categoria civil difícil, sense molts dels drets bàsics (per exemple no tenen, en general, permís de treball). I, voluntària o involuntàriament, han estat al mig de molts dels conflictes que hi ha hagut al país en els últims anys.

El què sembla clar és que si no s’afronta el problema palestí difícilment s’arreglaran els altres problemes de la zona. Cal tenir en compte, també, que fa poc més d’un anys hi va haver un conflicte (podríem parlar d’una guerra) entre l’exèrcit libanès i terroristes d’Al Qaeda en un dels camps de refugiats palestins situat als voltants de Trípoli (la libanesa!)

La fotografia és d’un camp a la Bekaa, prop de Baalbek, on es poden trobar també campaments semblants de gitanos, de beduïns… Barrejats entre els sirians, els palestins, els egipcis, sudanesos, gent de països asiàtics… Com deia el Jaume Sisa: passeu, passeu, de les tristors en farem fum…!