Potser no calia escriure’l…

dimecres, 22-Juny-2011
Durant la Missa Nova

Durant la Missa Nova

Els escrits amb els que he “tancat” aquest bloc han estat força inesperats. Aquest també ho era fa uns mesos. Ara, potser no tant. He dubtat (com en tantes altres vegades) si escriure’l o no. I m’he decidit a fer-ho perquè he pensat que era normal que ho fes, i que la protagonista de l’Epíleg involuntari l’hauria estat esperant.

Aquest darrer dissabte vaig celebrar la Missa Nova, a Manresa, a la mateixa església on es va celebrar el funeral per la meva mare, la M. Pilar en aquesta casa… Ara que ja ens anem acostumant a no tenir-la al costat, quan hi ha moments més festius i familiars és inevitable (per sort!) no tenir-la molt present.

Haurà gaudit d’aquest dia, com vàrem fer-ho tots els que hi érem físicament. I deuria gaudir també veient a la gent feliç. Els parents, els amics, el amics dels parents… Amb la Missa Nova es pot dir que es tanca l’etapa d’un any, aproximadament, entre l’anunci de l’ordenació, i el ser sacerdot. Han canviat poques coses, però tan fonamentals que Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Epíleg involuntari

dijous, 28-Octubre-2010
La M. Pilar i l' "Octavi Setvalls"... ELS lectors del blog!

La M. Pilar i l' "Octavi Setvalls"... ELS lectors del blog!

No tenia gens de ganes d’escriure això. Ni estava previst. Però calia fer-ho, per moltes raons. Algunes evidents. D’altres no tant. Algunes públiques, i d’altres tan íntimes que només pensar-les mentre escric m’entre la por que se’m puguin escapar i aparèixer publicades.

LA lectora del blog (així, tot en majúscules) va morir la nit del dissabte 23 d’octubre. Per aquí firmava, normalment, com a M Pilar, tot i que alguna vegada havia utilitzat altres firmes. El seu últim comentari va ser del 6 de setembre. I és que els últims mesos va esta fomuda per culpa d’un càncer i de diverses complicacions que la van tenir durant més d’un mes i mig a l’hospital.

Dic que era LA lectora per ser la més habitual, la més fidel, la més interessada… i en part la principal responsable, involuntàriament. I és que, a més de ser LA lectora, era la meva mare…

Qui m’hauria dit que aquest seria l’últim escrit del blog…!


Tanquem la paradeta

dissabte, 11-Setembre-2010
S'acaba el dia...

S'acaba el dia...

Aquest és, molt probablement, el darrer escrit que publicaré al bloc. La raó és molt senzilla: en menys de 8 hores estaré volant, direcció Barcelona. Hauran estat gairebé tres anys al Líban, que m’han permès aprendre moltes coses, conèixer magnífiques persones i llocs meravellosos. He procurat acostar aquest país, aquesta realitat, als ulls occidentals. Però ara que ja no estaré aquí em sembl lògic que pari d’escriure. I, a més, si fins ara tenia poc temps, a partir d’ara em seria impossible comentar el què passa aquí veient-ho des d’Itàlia i amb tot el què m’espera durant aquest curs 2010-11.

No faré un resum del què ha ocupat més de 300 escrits; i encara menys una descripció en quatre línies del Líban. Seria una deformació total de la realitat. Em limitaré a fer dues coses. La primera, animar a visitar el país. I a fer-ho fugint de  les visites organitzades. Conèixer la gent. Parlar-hi. Perdre’s pels carrers (si cal, sense càmera de fotos, per evitar problemes…). Aprofitar ara que està tranquil! La segona cosa: animar a fugir dels esquemes tancats, de les etiquetes, dels estereotips. La realitat és molt més rica del què sovint pensem. I les explicacions simples són una manera pobre de quedar-nos tranquils amb la nostra ignorància.

I acabo aquest bloc agraint. Agraint a tota la gent que he conegut al Líban durant aquests tres anys: per haver-me acollit, per haver-me ensenyat, per haver-me suportat… He après molt de tots vosaltres. I també als que heu anat seguint aquest bloc, per l’atenció i pels comentaris que hi heu fet. El deixaré obert (com a mínim per ara) perquè hi arriba força gent buscant informació sobre el Líban. I si algú vol deixar-hi algun comentari, els continuaré contestant. Moltes gràcies a tots i a totes!


Catalunya al Líban

divendres, 30-Juliol-2010
Barques al port de Tir

Barques al port de Tir

Avui suposo que hauria de parlar de la triple visita que rep el país: el rei d’Aràbia Saudita, el president de Síria i l’emir de Qatar. Vénen per intentar calmar els ànims, en teoria, del país, després que fa unes setmanes ha anar augmentant la tensió. A l’horitzó apareix un moment perillós: l’acta d’acusació del Tribunal especial pel Líban, del que ja n’he parlat fa uns dies. També apareix com a possible moment perillós, en un futur sempre incert, la possibilitat que l’Iran continuï amb el seu programa nuclear (i que Israel no hi estigui del tot d’acord…). Però aquestes visites àrabs al Líban no fan més que confirmar el què he dit altres vegades: el Líban depèn dels interessos exteriors, però no necessàriament (ni únicament) dels interessos americans, israelians o iranians…

Però hi ha un altre tema que s’esforça per sortir al bloc. Es tracta de les aparicions a la premsa libanesa de notícies relacionades directament amb Catalunya. Aquesta setmana, com a mínim, s’ha parlat de Catalunya pels toros, pels números del Barça i per la prostitució. Són temes que sembla que Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La responsabilitat dels governants: “ni parlar-ne!”

Dimarts, 25-Mai-2010

Fa uns quants dies que volia escriure aquest post. La veritat és que em falta el temps necessari per pensar una mica, més que el simple temps que fa falta per escriure’l. A veure si avui ho aconsegueixo!

L’origen de l’escrit està en una notícia que em va sorprendre: la queixa d’un parlamentari libanès a l’ambaixada iraní al Líban perquè un responsable iraní va animar (entre moltes altres coses) a Israel a invertir a Iran, en el marc d’una xerrada amb un israelí. Hi ha gent que no està disposada a fer els esforços necessaris per corregir els errors del passt que marquen la situació actual. Això serveix pràcticament per a tots els països, i per a uns quants governants, siguin d’Iran, de Israel, del Líban… o d’on sigui. Fins i tot d’Espanya.

El problema de l’Orient Mitjà (si és que només hi ha un problema) no s’arreglarà fent el què s’ha fet fins ara. Cada una de les parts haurà de Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La imatge del Líban

Dimarts, 9-Març-2010

Escala a Gemayze

Els últims dies (i no és la primera vegada) he rebut crítiques de la part d’algun libanès que ha entrat al blog. El motiu inicial, com en altres vegades, són algunes fotografies. Però quan aconsegueixen llegir el què dic (gràcies als traductors) comencen els problemes “de veritat”.

En els dos casos els dic el mateix: porto més de 300 fotografies i textos, i és normal que el què explico ara ho faig sense repetir el què ja he dit altres vegades, o com a mínim, intento fer-ho. Si poso fotografies de cases mig destrossades, de personatges sinistres… o d’ases, no és perquè vulgui oferir una imatge del Líban com si tot fossin cases destrossades, blindats pels carrers, personatges sinistres, i a més, com si tothom viatges en burro! A mi em sembla que no és aquesta la imatge del Líban que transmet aquest blog. Però això ho han de dir altres.

El què si que tinc clar, i no crec que ho canviï, és que el Líban té Llegeix la resta d’aquesta entrada »


No som res… o ho sembla!

dimecres, 24-febrer-2010
El Víktor, intentant descansar al començament de la malaltia

El Víktor, intentant descansar al començament de la malaltia

Dimarts em van escriure per dir-me que acabava de morir el Víktor Martínez (sí, amb “k”, com a ell li agradava). Feia més d’un any que lluitava contra un cigró que se li havia plantat a la base del crani. Malgrat l’any i mig no m’esperava una notícia com la que em va deixar bloquejat el dilluns. I és que han estat molts anys amb el Víktor, tant a La Farga com a Cimal o a Viera… A partir d’ara em serà difícil sentir El cant dels ocells i no recordar els nervis que tenia el Víktor la Nit de Nadal abans de tocar-la amb la flauta travessera durant la Missa del Gall. I l’ànec a la taronja passarà a ser un record d’una de tantes històries del Víktor. I, evidentment, Sant Fost quedarà relacionat per sempre amb el Víktor (Xavi, al final tot se sap).

Sorprèn veure com ha reaccionat la gent que el coneixia (i era molta gent, tenint en compte que era professor; i dels de veritat!). M’anima veure que Llegeix la resta d’aquesta entrada »