Catalunya al Líban

Barques al port de Tir

Avui suposo que hauria de parlar de la triple visita que rep el país: el rei d’Aràbia Saudita, el president de Síria i l’emir de Qatar. Vénen per intentar calmar els ànims, en teoria, del país, després que fa unes setmanes ha anar augmentant la tensió. A l’horitzó apareix un moment perillós: l’acta d’acusació del Tribunal especial pel Líban, del que ja n’he parlat fa uns dies. També apareix com a possible moment perillós, en un futur sempre incert, la possibilitat que l’Iran continuï amb el seu programa nuclear (i que Israel no hi estigui del tot d’acord…). Però aquestes visites àrabs al Líban no fan més que confirmar el què he dit altres vegades: el Líban depèn dels interessos exteriors, però no necessàriament (ni únicament) dels interessos americans, israelians o iranians…

Però hi ha un altre tema que s’esforça per sortir al bloc. Es tracta de les aparicions a la premsa libanesa de notícies relacionades directament amb Catalunya. Aquesta setmana, com a mínim, s’ha parlat de Catalunya pels toros, pels números del Barça i per la prostitució. Són temes que sembla que

Hem parat de comptar…

Campions de la Lliga

Ahir, llegint la premsa libanesa, em vaig trobar amb una frase que em permet comentar dues notícies que no tenen res a veure. Últimament, per la falta de temps, em veig amb l’obligació de relacions entre coses que, objectivament, no en tenen cap. Però així parlo de diferents temes d’un sol cop.

La frase és la del títol: Hem parat de comptar. En el contexte libanès, és una idea que apareixia en aquest article de l’Orient Le Jour. Fa referència a la posició de l’actual primer ministre Saad Hariri en relació a l’equilibri de poder, a la representació de les dues grans comunitats libaneses: la musulmana i la cristiana. I significa que, independentment de la proporció existent entre elles, la seva presència és necessària per a respectar la realitat del país. Hem deixat de comptar el nombre de crisitans i de muslmans que hi ha, ja que l’augment d’una de les comunitats no pot significar la marginació de l’altra, ja que les dues (i les altres més minoritàries) són necessàries. Em sembla una actitud interessant, i que trenca amb el discurs que la democràcia ha imposat, segons el qual tot depèn simplement del recolzament popular: si la majoria decideix que el negre a partir d’ara és vermell, doncs tots a dir que és vermell… Doncs bé, al Líban, hem deixat de comptar…

I quin és l’altre tema que no té res a veure amb els equilibris comunitaris libanesos però que es pot enllaçar amb aquesta frase? Doncs, evidentment, el de la fotografia: el títol de Lliga guanyat pel Barça aquest diumenge… Aquest any podríem dir que els culés també

L’esport nacional

Han passat alguns dies, des d'aleshores...

L’entrada d’avui té una triple motivació difícil de combinar: per un costat, la derrota (perquè això és el què va ser en realitat) del dimecres; per un altre, el fet que a Beirut els restaurants estan apareixent com els bolets després d’una bona pluja de tardor; i finalment una vella fotografia que em va fer arribar l’Oriol fa temps i que fins ara no havia tingut l’oportunitat (més aviat havia tingut els meus dubtes per posar-la, sincerament) que té certa relació amb el primer tema i que em permet enllaçar amb el segon…

A la fotografia, de l’any 81 més o menys, és fàcil de trobar-me: sóc

Avui toca Barça!!!

Samarreta del Barça a Petra (Jordània)

Evidentment, sigui aquí o allà, avui toca parlar del Barça… I és que l’espectacle d’aquest any obliga felicitar tots els culpables d’un gran èxit, conseqüència, no ho oblidem, d’un treball seriós (gràcies Pep!) que s’afegeix a unes qualitats individuals enormes (gràcies Xavi, Iniesta, Messi per la tècnica, Puyol, Alves, Piqué, Márquez… per la lluita i professionalitat…) per acabar formant un grup que funciona de meravella. I el resultat, el fruit de tot això, és

Els colors de Jordània

La Mar Morta

Una de les coses que més em va sorprendre de Jordània és la manca de color. Evidentment no tot el país és igual, però una bona part del territori es limita a tonalitats de marró i gris, pròpies de les zones desèrtiques. Allà entens el què expliquen dels esquimals, que tenen una gran varietat de paraules per dir el què nosaltres resumint amb un simple blanc. Avui escric perquè tenia ganes de posar-vos aquesta fotografia feta a la Mar Morta, un contrallum clàssic, amb el sol ponent-se darrera d’Israel (aquí no es veu, però en d’altres fotos sí…). La veritat és que té gràcia veure a la gent asseguda al mig del mar, flotant com