Simplificacions i realitat

Nova versió del mapa de fa dos dies... (clic a la foto per llegir le lletres!)

Ahir preguntava la MA, en relació a l’anterior escrit, si la separació entre les diferents religions que apareix al mapa que acompanyava l’escrit és tan clara com sembla allà. La resposta sí que és clara: no.

En general es tracta de zones de majoria cristiana, xiïta, sunnita o drusa. Però és molt estrany trobar un poble (no parlem, per tant de les ciutats) on no hi hagi algunes persones representants d’alguna minoria. És a dir, a la majoria de pobles drusos s’hi poden trobar

Europa vista des d’orient

Fa un parell de dies vaig prometre que quan pogués escriuria sobre la visió dels cristians del Líban sobre Europa, i les migracions que s’estan produint. Es tracta d’un tema delicat. Vagi per davant que no voldria dir res que pogués molestar a ningú, i que algunes de les coses que diré caldria explicar-les amb més calma… En fi, que espero que hi poseu una mica de la vostra part per entendre el què vull dir.

El Líban (ja ho he dit en moltes ocasions) és una barreja de cultures, religions, races, llengües i tot el què volgueu. La coexistència d’aquests diferents grups no sempre comporta convivència, però si que es pot dir que és molt més habitual que en la majoria de països occidentals. Aquí tothom té coneguts de diferents religions i de diferents cultures, malgrat que la situació actual ja no és la que hi havia abans de la guerra civil (els esdeveniments, com en diuen aquí). Ara hi ha més desconfiança, i cadascú s’ha reagrupat en zones on hi ha una concentració més elevada de cada comunitat.

Quan parles amb la gent d’aquí, tots es refereixen a la dificultat d’aquesta convivència, als problemes reals que comporta, i la incertesa de cara el futur. Moltes coses han canviat de l’època anterior a la guerra: ha aparegut el terrorisme a escala internacional, la situació a Israel s’ha anat tensant, els problemes econòmics han continuat provocant moviments de població… No és el mateix. Per a molta gent d’aquí la

El futur està aquí!!

Avui us poso nova informació en la pàgina dedicada a la història del Líban (demà enviaré un altre escrit!)

Ahir un antic company de l’escola (d’una de les escoles) em deia que els problemes del Líban són els mateixos que hi ha allà, però amplificats. Pensant-hi m’ha semblat que no només tenia molta raó, sinó que es podria dir que els problemes que hi ha aquí són els que hi haurà allà si no es fan millor les coses.

No em sembla exagerat. Si es busca l’origen dels problemes libanesos s’arriba a una tensió entre grups -ètnies, comunitats, minories…- que ve de fa molts anys (segles, a vegades), que tot i tenir moltes coses en comú les que els diferencien es potencien fins a límits gairebé surrealistes, i

Els maronites… catòlics orientals

Abans de venir al líban sabia que hi havia àrabs cristians, o cristians àrabs. Però fins que no he arribat aquí no m’he fet la idea del què això significa. La cultura del Líban és una barreja entre elements àrabs, occidentals (herència dels anglesos, francesos i americans) i de molts altres racons del món (Turquia, Armènia…). Però en general es pot dir que és un país àrab. La diferència és que aquí la cultura àrab està sovint deslligada de la religió musulmana.

De tota manera, els orígens dels maronites cal buscar-los entre els ciríacs, anterior a la dominació àrab. Per això alguns maronites t’expliquen que no són àrabs (en l’origen).

La convivència entre cultures i entre religions és al Líban un fet, però això no significa que no hi hagi problemes (com es pot comprovar!). Sovint la gent t’explica que no tenen cap problema amb els de les altres religions (i és gent amb amics d’altres creències) però al mateix temps afegeixen que són diferents, i que no es comporten de la mateixa manera.

Per a mi va ser sorprenent escoltar música àrab acompanyada per cants de la gent que hi havia en un bar del port de Tir, i veure que el local estava ple d’imatges de sants i de la Verge. I és que els cristians, a Tir, són els pescadors de la ciutat.

Una altra cosa sorprenent, veure musulmans al santuari de la Mare de Déu de Harissa, la patrona del Líban, o veure imatges dels sants libanesos en locals de persones de religió musulmana…

El Líban i Catalunya…

Ahir la M. Pilar (cioè: la meva mare!) preguntava si hi ha (al meu parer) algun punt de contacte entre el Líban i Catalunya…. No m’agrada que em facin aquesta pregunta, perquè implica parlar de dues realitats complicades, i per si no fos suficient, comparar-les. Però intentaré donar algunes pistes, i que cadascú decideixi pel seu comptes.

Superfície del Líban: 10.452 km2
Superfícies de Catalunya: 32.114 km2

Població al Líban: 4.099.000 (estimada a juliol 2007)
Població a Catalunya: 7.134.697 (2006)

Mediterrani per un costat (important!), muntanyes per l’altre (important). Calor durant l’estiu, neu durant l’hivern. Poblacions de muntanya, i poblacions de costa, amb una àmplia plana a l’interior. Hi ha una muntanya considerada amb un pes important dins l’identitat del país… Serveix (més o menys) pels dos casos.

A partir d’aquí les diferències i similituts són menys clares. Hi ha un idioma propi en els dos casos, però tothom coneix un segon idioma perfectament… Hi ha molta gent que ha vingut de fora durant els últims anys, fet que provoca una diversitat considerable. Però al Líban la diversitat és un element gairebé d’identitat nacional: diversitat racial, de fe, de cultura…

Aquí (Líban) la gent s’estima el país, molt. Ningú vol marxar, però molts dels que poden marxen… Allà (Catalunya)… no em sembla que la gent es plantegi marxar del país, o com a mínim no per necessitat.

Bé, no vull perdre les visites que he començat a rebre últimament, o sigui que per avui ho deixo aquí… La fotografia és del Mont Hermon (on hi ha desenes de temples de totes les èpoques)