Toca treballar!

Hillary Clinton, anunciant la represa de les negociacions

Avui s’ha anunciat que es reprenen les negociacions directes entre Israel i Palestina. Evidentment, es tracta d’una molt bona notícia, que arriba un parell de dies després que es reconegués el dret dels palestins refugiats al Líban a exercir els mateixos treballs que poden fer els estrangers que viuen aquí.

Es tracta d’una molt bona notícia, a la que s’ha arribat després de molts obstacles, i que té per davant, segurament, encara més obstacles dels que es poden imaginar. Indubtablement, hi ha gent que no vol la pau, a Israel, a Palestina i on sigui. Hi ha gent que viu de la guerra i de les tensions (i no cal pensar només en els que es dediquen a vendre armes… la vida és, sovint, molt més sorprenent!)Però no es pot deixar escapar l’ocasió per aconseguir el què seria una de les millors notícies en molts anys.

A mesura que avancin les negociacions es veurà què hi ha de bones intencions i què hi ha d’intencions concretes, fins on està disposat a arribar cada una de les parts implicades. Serà interessant veure què passa.

Però no puc evitar de pensar en les

Les altres guerres

Un altre detall del cementiri jueu a Beirut

Fa una setmana escrivia per explicar el què passava a la frontera amb Israel. Allà expressava el desig, l’esperança, que fos un incident aïllat. Per ara, es pot dir que, efectivament, s’ha tractat d’un fet aïllat, en el sentit que no ha provocat una escalada bèl·lica entre els dos països. Però anar més enllà significa entrar en el terreny de les previsions més incertes. És difícil, per no dir impossible, saber per què va passar el què va passar. Si va ser una mostra de la decisió de l’exèrcit libanès a l’hora de defensar el país, sense deixar temps a Hesbol·là de prendre la iniciativa, i, per tant, sense donar una excusa a Israel d’anar més enllà en les seves provocacions. O si va ser una reacció espontània que va provocar l’intercanvi de tirs. Si Israel buscava realment una confrontació/provocació o si simplement els responsables van pensar que no passaria res, com tantes altres vegades que militars israelians s’han introduït en territori libanès. El més positiu de tot plegat em sembla que és, precisament, l’actitud de l’exèrcit libanès d’impedir a Hesbol·là prendre part en l’incident, aportant una mica de normalitat a la situació. Evidentment és una llàstima que pel mig 4 persones perdessin la vida. Independentment del costat de la línia blava en el que estiguessin.

L’incident ha coincidit (si és que hi ha coincidències en els jocs de guerra…) amb les notícies relacionades amb el Tribunal Especial pel Líban i amb les noves detencions de

Ja hi som?

Imatge de la televisió israeliana

Aquest matí ha estat un matí tan normal com els matins dels últims mesos. És cert que els rumors de guerra i incidents són habituals per aquestes terres, i que últimament s’havien accentuat. Però el què ha passat fa un parell d’hores encara podia quedar definit com un incident aïllat, si els responsables dels dos països volguessin. Per ara encara és aviat per dir-ho. Però, com mai és massa d’hora per esperar-ho.

Pel què he pogut llegir i escoltar, sembla que els incidents entre l’exèrcit israelià i libanès ha començat quan soldats israelians han volgut tallar alguns arbres per instal·lar càmeres de vigilància a la frontera. Els soldats libanesos haurien disparat a l’aire, i els israelians haurien respost disparant contra territori libanès. A partir d’aquí, sempre segons les fonts (que suposo que beuen de les mateixes fonts oficials), l’exèrcit israelià hauria actuat amb l’habitual contundència, atacant amb mitjans aeris (cosa que dubto que hagi fet l’exèrcit libanès). Per ara es parla d’alguns ferits tant del costat libanès com israelià. L’exèrcit israelià ha demanat al libanès un alto-el-foc per retirar els ferits [Actualitzo: es confirma que hi ha hagut morts als dos costats de la frontera].

Aquí teniu algunes de les versions de la notícia:

Per què és tan difícil?

Seria millor que alguns es dediquessin a gaudir dels àpats libanesos!

Com em passa sovint, aquest escrit porta uns quants dies volent sortir i no aconseguint-ho per raons diverses. La primera, com sempre, el temps. La segona, la complexitat del tema. I la tercera la sensació de parlar d’una qüestió on és fàcil dir coses interessants però totalment falses!

Fa dies que estan passant coses diferents, aquí. Tot va començar amb els incidents entre habitants d’alguns pobles del sud del Líban i les forces de la FINUL. Després varen arribar noves detencions d’espies a compte d’Israel, amb la novetat que es tracta de gent que treballava en una de les companyies de telefonia mòbil. I per acabar-ho de complicar, el líder de Hesbol·là ha destapat les cartes, denunciant que el Tribunal especial pel Líban (que ha de jutjar l’atemptat contra l’ex-primer ministre Hariri) està manipulat per Israel, deixant entreveure que no acceptaran la seva decisió (i al mateix temps, deixant entreveure que pensa que la decisió serà la d’inculpar Hesbol·là en aquest assassinat…).

Combinant aquests tres elements (i alguns més*) es poden obtenir

Minories i convivència

Entrada al cementiri jueu a Beirut

Fa molt de temps que volia penjar aquesta fotografia. Finalment ho he aconseguit! Fa dos dies vaig recordar-me d’agafar la càmera de fotos i prendre algunes de les imatges més interessants en un dels recorreguts que faig de manera habitual. A mig camí, poc després de la plaça Sodeco, a la carretera de Damasc, abans d’arribar a la Universitat de Sant Josep, et trobes amb un cementiri. De fet es podria dir que són diversos cementiris. Per a la gent poc observadora, no deixa de ser un cementiri. Si els preguntes més característiques del cementiri se’t queden mirant amb cara de sorpresa… És un cementiri. I punt.

Doncs no. És un cementiri que està dividit segons la comunitat religiosa (i civil, per tant) a la que pertanyien els seus ocupants. Hi ha un cementiri per als evangèlics, un altre per als melquites… i un altre per

Què volen aquesta gent?

El de la foto no en té la culpa...

Cada cop em costa més escriure al bloc! He de confessar que ja he pensat penjar un “Tancat per vacances” o similar fins que hi hagi més temps, o més notícies… Malgrat tot, fa dies que tenia ganes de dir alguna cosa sobre la situació actual del país i de la regió. Evidentment no pretenc fer una lliçó magistral, sinó transmetre les sensacions d’aquestes últimes setmanes.

El títol (ara feia temps que no apareixien les cançons que formen la meva banda sonora) es pot aplicar a gairebé tothom qui participa en la vida política libanesa, israelita, iraniana… Què volen aquesta gent?* No arribo a comprendre per què aquesta obsessió en el què separa enlloc d’esforçar-se per veure el què podria unir. Què volen aquesta gent, que amenacen atacar qualsevol vaixell israelià si hi ha una nova guerra contra el Líban; que amenacen amb atacar no només Hesbol·là, sinó tot el Líban si hi ha una nova guerra; que impedeixen l’entrada il·legal a Gaza dels vaixells ja tristament famosos provocant morts i ferits… No entenc què volen exactament. A vegades acabo pensant que el què volen, efectivament, és que hi hagi més incidents, i una guerra de veritat per demostrar la força esclafant l’enemic.

Hi ha una obsessió amb l’enemic. Fins el punt que no odiar-lo és un signe de debilitat o de feblesa. Encara que soni ridícul, en