Callar per no dir res

Nou Souk de Beirut, de'n Rafael Moneo

O casi… Des del meu retorn al Líban he intentat escriure unes quantes vegades. Ho he intentat i ho he deixat a mitges (o per ser més precisos, al començament). I és que parlar de l’actualitat libanesa se’m fa difícil. I parlar d’altres coses em trobo, com d’altres vegades, sense imatges per acompanyar-ho. Què ha passat durant aquest temps? Doncs principalment, que seguim sense govern. I van 5 mesos des de les eleccions! Però la vida continua, i per sort la política no ho ocupa tot (estaríem llestos!). Què més ha passat? Doncs bàsicament que ha arribat la pluja. Molta. Moltíssima! Amb una dosi espectacular de llamps, llampecs i trons de tota mena. També va ser notícia el llançament (amb resposta incorporada) d’uns quants coets contra Israel. O els exercicis de dos avions de combat libanesos (els dos) que vaig poder veure en directe. O el pas d’ocells migratoris (que també vaig poder veure en directe, un cop més)…

Jo hi afegiria algunes experiències personals, com per exemple, esperar que passi una bona tempesta sota un xipré nascut entre les restes del mur d’un antic temple (fenici?). És una sensació realment curiosa. La pluja s’encarrega d’aturar el rellotge, i et trobes, de cop, en el mateix escenari en el que fa centenes d’anys altres pobles deurien veure passar els mateixos núvols (queda pendent penjar alguna foto)… Una altra experiència ben diferent (gairebé oposada) és la

El Dia de la Independència

El President Sleiman (esquerra), a l'arribada a l'acte

Ahir vàrem celebrar el dia de la Independència (del Líban, respecte la França… ara fa 65 anys).

La celebració oficial va consistir en una parada militar presidida pel President Sleiman (o Suleiman) i alguns dels seus predecessors. De fet, és una dada sorprenent el fet que dels anteriors presidents només n’hi havia un: Bashir Gemayel. L’últim que hi va haver abans de l’actual no va aparèixer a la festa… possiblement per mostrar el seu desacord total en la direcció que està prenent el país (es tractava d’un president pro-sirià). I els dos anteriors tampoc hi eren; estaven representats per les respectives vídues, ja que van ser assassinats ja fa uns anys.

La desfilada va aportar alguns fets històrics. Un dels més destacats, la

Problemes amb els veïns, o “busca’t un enemic”…

La meva estada al Líban m’ha obert els ulls! (ara veig que podria haver posat el mateix títol d’ahir; i que no sóc capaç d’escriure seriosament ni la primera línia…).

Escoltant les reaccions als esdeveniments d’aquests darrers dies, i els comentaris de la gent durant el temps que porto en aquest país, he descobert (o per ser més sincer, m’he confirmat en el què ja havia vist estant a Roma especialment) fins a quin punt l’obsessió pel veí pot arribar a ser l’excusa perfecta per justificar tots (tots!) els mals propis. Sé que és un tema més delicat que els que tracto habitualment, per la senzilla raó que toca a tothom, aquí, i allà. Però no me’n puc estar, de dir alguna cosa que fa dies que rumio.

La justificació de molts mals libanesos, per una part -àmplia- de la societat es troba a

El Líban torna a la normalitat (oficial!)

Bé, avui declarem que la normalitat ha tornat al Líban després d’uns quants mesos (o anys, segons com es miri). És una declaració oficial, presa des de la voluntat d’otorgar normalitat al país dels Cedres. Com tota declaració oficial, pot ser diferent de la realitat, però això, ara per ara, poc interessa. El Liban té dret, com qualsevol altre país, a viure en pau. I si després d’aquesta oportunitat no ho aconsegueix possiblement haurem d’acceptar que el repte plantejat és superior a les possibilitats de qualsevol societat humana. Seria una llàstima.

Em sembla que va bé aquí recordar la frase de Joan Pau II referint-se al Líban: és un país missatge. I és que si aconsegueix la normalitat, serà efectivament un missatge per a la resta de països que han de fer front als reptes que des de fa segles ha tingut el Líban: la convivència real, pacífica i constructiva de diferents comunitats.

Avui el país ja té president. D’aquí a uns dies tindrà nou

Ja era hora! (…)

I és que ha costat uns quants mesos, i uns quants morts, que es posessin d’acord per escollir el nou president libanès. El país continua en un estat d’èxtasis, com si s’hagués despertat deprés d’una llarga època en coma. És l’ambient del dia de festa, del dia del casament d’algú… i ningú vol esguerrar-ho amb un comentari inoportú (per bé que molts esperen que després, potser quan la gent ja ha començat a beure una mica…

Tothom és conscient de la feina que queda per fer, però al mateix temps tothom és conscient també que aquesta oportunitat és la primera seriosa després de més de trenta anys. Alguns polítics van deixant anar en compta-gotes comentaris innocents, com qui no diu res, que recorden