Necessitem idees… i accions!

dijous, 24-Abril-2008

 Després de Sant Jordi, podem seguir parlant una mica de cultura (encara que només sigui per una vegada). Voldria parlar-vos de la feina que s’està fent amb joves libanesos per tal d’ampliar una mica els horitzons i potenciar les ganes de col·laborar en la millora de la situació del país.

Un dels principals problemes al Líban (conseqüència d’altres problemes anteriors) és l’emigració. Moltes de les persones que poden escollir entre quedar-se o anar-se’n escullen marxar per buscar possibilitats més segures. Per exemple, dels que surten a la foto, n’hi ha 4 Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La fugida com a solució

Dimarts, 18-Març-2008

“Me’n vaig del país! No aguanto més!”

Aquesta frase comença a ser terriblement freqüent per aquí. La gent marxa del país farta, desesperada, sense ganes de continuar intentant sortir endavant… El Líban està encallat. Sense polítics amb una visió de la situació que arribi una mica més lluny d’on acaba el seu nas (això és normal), amb problemes inter-culturals, amb rancors acumulats durant més de 30 anys, amb una economia que cada dia aconsegueix caure més avall del què semblava impossible… No és un panorama massa entusiasmant, cal reconèixer-ho.

Els libanesos (veure els fenicis) han marxat del seu país durant tota la seva història. La fotografia, de fet, és el l’homenatge a l’emigrant… Però les causes i els objectius eren significativament diferents.

Parlant amb la gent tothom es pregunta per què he vingut al Líban, però en realitat volen saber per què ara. Explicava una persona que volia demanar la nacionalitat que la resposta del funcionari va ser dóna’m el teu passaport i jo et dono el me. Hi ha gent que marxa per trobar millors oportunitat, o per fer els estudis. D’altres per no tornar mai més.

El problema és que així no s’ajuda a arreglar la situació. El resultat és que cada cop la situació es deteriora més, i molta de la gent més capacitada ha marxat per poder fer alguna cosa de profit.

Els responsables polítics (per dir-ho d’alguna manera) són els mateixos des de fa 30 anys, o són els fills del que hi havia aleshores (quan els pares han estat assassinats). Són trenta anys lluitant per aconseguir el poder a costa de la població. Però la impressió és que, malgrat el què poden dir sovint els libanesos, cadascú critica tots els polítics… menys el seu.