Toca treballar!

Hillary Clinton, anunciant la represa de les negociacions

Avui s’ha anunciat que es reprenen les negociacions directes entre Israel i Palestina. Evidentment, es tracta d’una molt bona notícia, que arriba un parell de dies després que es reconegués el dret dels palestins refugiats al Líban a exercir els mateixos treballs que poden fer els estrangers que viuen aquí.

Es tracta d’una molt bona notícia, a la que s’ha arribat després de molts obstacles, i que té per davant, segurament, encara més obstacles dels que es poden imaginar. Indubtablement, hi ha gent que no vol la pau, a Israel, a Palestina i on sigui. Hi ha gent que viu de la guerra i de les tensions (i no cal pensar només en els que es dediquen a vendre armes… la vida és, sovint, molt més sorprenent!)Però no es pot deixar escapar l’ocasió per aconseguir el què seria una de les millors notícies en molts anys.

A mesura que avancin les negociacions es veurà què hi ha de bones intencions i què hi ha d’intencions concretes, fins on està disposat a arribar cada una de les parts implicades. Serà interessant veure què passa.

Però no puc evitar de pensar en les

Què volen aquesta gent?

El de la foto no en té la culpa...

Cada cop em costa més escriure al bloc! He de confessar que ja he pensat penjar un “Tancat per vacances” o similar fins que hi hagi més temps, o més notícies… Malgrat tot, fa dies que tenia ganes de dir alguna cosa sobre la situació actual del país i de la regió. Evidentment no pretenc fer una lliçó magistral, sinó transmetre les sensacions d’aquestes últimes setmanes.

El títol (ara feia temps que no apareixien les cançons que formen la meva banda sonora) es pot aplicar a gairebé tothom qui participa en la vida política libanesa, israelita, iraniana… Què volen aquesta gent?* No arribo a comprendre per què aquesta obsessió en el què separa enlloc d’esforçar-se per veure el què podria unir. Què volen aquesta gent, que amenacen atacar qualsevol vaixell israelià si hi ha una nova guerra contra el Líban; que amenacen amb atacar no només Hesbol·là, sinó tot el Líban si hi ha una nova guerra; que impedeixen l’entrada il·legal a Gaza dels vaixells ja tristament famosos provocant morts i ferits… No entenc què volen exactament. A vegades acabo pensant que el què volen, efectivament, és que hi hagi més incidents, i una guerra de veritat per demostrar la força esclafant l’enemic.

Hi ha una obsessió amb l’enemic. Fins el punt que no odiar-lo és un signe de debilitat o de feblesa. Encara que soni ridícul, en

Massa calma

Camp de refugiats palestins de Mieh Mieh

La notícia d’aquests dies ha estat la calma durant els darrers dies (vegi’s setmanes…). Però sorprenentment, o no, la calma sembla que s’ha acabat. Com a mínim la calma total, semblant a la d’una tarda del mes d’agost. El detonant ha estat la sèrie d’incidents que s’han produït en diferents punts del país, i que han tingut una certa relació amb alguns grups de palestins. En paral·lel, la reacció d’Hesbol·là no ha permès fer-se massa il·lusions sobre la seva voluntat de col·laborar en la tasca de construir un Líban. Després de l’explosió que va matar a dos membres de Hamas, Hesbol·là va tenir la zona controlada fins que van acabar la seva investigació (o el què hi fessin…).

Sembla com si hi hagués gent preocupada de quedar-se fora de les notícies. La meva experiència de gairebé dos anys escrivint sobre el Líban (a més calma menys visites… si tingués publicitat potser m’ho pensaria) em fa pensar que efectivament hi ha qui no es pot permetre que es deixi de parlar del Líban. Sona curiós, estrany, absurd i impossible, però potser no ho és tant.

Avui us poso la fotografia d’un dels

Balanç final (?)

El port de Sidó, amb el Castell del Mar

El comentari de la Calín m’ha fet pensar en la possibilitat de fer un balanç del què ha deixat l’ofensiva militar israeliana a Gaza (i que poso aquí pel simple fet que, vivint en una zona propera en diferents sentits, pot aportar algun element que costa veure des d’allà…).

El primer que caldria dir és que, per a fer balanç caldria saber què pretenia el govern d’Israel amb aquest atac. La resposta oficial, impedir els atacs des de Gaza amb coets per part de Hamàs i altres grups armats. Però cada analista (per professió o per afició) ofereix versions diferents, i sovint contradictòries. Pretenia guanyar les properes eleccions. Pretenia debilitar Hamàs. Pretenia potenciar Hamàs. Pretenia transmetre un missatge a Obama… Evidentment, si no tenim la resposta a la pregunta és difícil fer balanç. O sigui que ja podem plegar. O no. De fet, es pot fer un balanç a partir de les reaccions que ha provocat. Per exemple, entre la població de Gaza, entre els membres de Hamàs, entre els palestins, els àrabs i en general en l’opinió pública. Evidentment, per fer això cal fer una concessió: generalitzar. Si es té en compte que qualsevol generalització és una modificació (més o menys gran) de la realitat, pot ser útil.

Hamàs ja ha dit que

L’alto-el-foc a Gaza…

Avui torno al bloc després d’uns quants dies de força feina i poc temps per escriure. Mentrestant hi ha hagut unes quantes coses interessants. La més destacable, evidentment, l’alto-el-foc decretat inicialment per Israel i poc després imitat per Hamas.

Ben vingut sigui, tot i que no cal donar-li un valor diferent del real: han aturat el foc (tot i que ja l’han trencat…) de manera condicionada i temporal. I a més cadascú amb les seves condicions. No s’ha arreglat cap problema. Perquè el coets els podran tirar sempre que en tinguin (potser si aconsegueixen realment evitar el pas d’armes per la frontera amb Egipte pot acabar canviant l’ambient). Perquè dubto que la gent de Gaza hagi decidit canviar la manera de pensar respecte Israel. Perquè han aconseguit despertar (és veritat que tampoc costava gaire, ja que mai ha arribat a dormir profundament) els odis contra Israel que hi ha en molts països àrabs. Perquè molta gent ha renunciat a veure la possible existència d’una justificació d’una ofensiva veient la manera en què es realitzava…

La guerra, a hores d’ara, és una de

De preocupacions divines

No pretenc escriure sobre el contingut d’un certa campanya publicitària en una ciutat cuyo nombre no quiero acordarme. Em sembla que no hauran aconseguit el seu objectiu, Però sí que vull aprofitar-la per plantejar alguna reflexió sobre la importància de Déu en el què està passant aquests dies en aquestes terres. Perquè és evident que, tot i que l’acció militar no està justificada per raons religioses (em sembla fora de lloc un dubte en aquest sentit, com si els jueus volguessin eliminar els musulmans de la zona), hi ha una relació indirecta entre Déu i el què està passant. Als responsables d’aquí, i aquesta vegada l’aquí és més ampli que de costum, els plantejaria la següent reflexió: probablement la vida aquí no existeixi sempre. Disfrutes, o Déu pot estar preocupat pel què estàs fent?

La justificació de l’actuació dels militars (en sentit ampli) dels dos costats del conflicte em sembla que és difícil des de la fe en un ser superior, encara que aquest no tingui les