Ja sóc aquí!

 

Em perdonareu que utilitzi aquesta expressió per a una sitaució tan poc extraordinària, però és que tinc una barreja de sensacions que m’han portat fins a la famosa frase del Tarradellas, tants cops utilitzada i/o modificada (hi ha la versió Guardiola de l’any 92: ja la tenim aquí…!)

Total, que després d’una setmaneta a Al Tilal, casa situada a Maad, al costat del poble del nou president del país, torno amb les piles carregades, i la targeta de memòria plena de

No n’hi ha per tant… o si?

Ahir al vespre escrivia quatre línies per dir que els incidents de Trípoli no eren tan importants com podia semblar veient les imatges de la televisió, que la diferència amb els incidents que hi ha hagut durant les últimes setmanes era que aquest cop s’havien produït durant el dia, i amb presència de càmeres de televisió, que converteixen en notícia fets que d’altra manera no ho serien.

Doncs bé, avui matiso la informació. Hi ha hagut (pel què sembla)

Estils de vida

Ahir vaig aprofitar que passava per davant de casa la versió local del drapaire per fer una fotografia. Volia que sortissin també els dos nanos que anaven amb ell (segurament els seus fills), però no vaig voler ser massa descarat.

Són dos estils de vida els que apareixen a la foto… dos menes de

Què volen aquesta gent?!

Des de fa molts anys, la música m’acompanya a tot arreu. Per a cada estat d’ànim hi ha una cançó. Per a molts fets hi ha una cançó que parla d’alguna cosa similar. Fa mesos, quan començava amb el blog, vaig utilitzar la cançó del

Al poc temps, bona cara!

No és una simple excusa, sinó més aviat una disculpa. Si darrerament no escric amb la freqüència desitjada és perquè començo a anar just de temps. Potser també hi té alguna cosa a veure el fet que la situació estigui molt més normalitzada, però no és el principal motiu. De la normalització, prefereixo no parlar-ne gaire, ja que aquí es té la tendència a eternitzar les situacions (siguin de guerra, de conflicte, de blocatge… l’abscència de president, o de govern…).

La propera setmana estaré fora de Beirut, i no crec que pugui escriure res. Estaré a un poblet que es diu Maad, a Al Tilal. Tinc pendent parlar un dia del treball que es fa allà per ajudar a dinamitzar una zona amb greus problemes

Màrtirs del segle XXI?

Si ja és difícil trobar temes per escriure cada dia alguna cosa, quan les possibilitats que t’ofereix l’actualitat són complexes la sensació és una mica desagradable. Al Líban això passa amb certa freqüència.

Aquesta nit, per exemple, hi ha hagut de nou incidents entre diferents grups armats a la Bekaa. Incidents libanesos, podríem afegir-hi (amb una mica d’humor, si voleu): tirs d’armes automàtiques, de grenades i morters si cal creure’s els mitjans d’informació.Resultat? Tres morts i uns quants ferits. Les causes? Les de sempre; o sigui, impossible de saber. En aquests casos és evident que si dos volen barallar-se finalment es barallen.

No sé si els tres morts d’avui passaran a engrandir la llista dels màrtirs libanesos, honor que comparteixen