Balanç final (?)

El port de Sidó, amb el Castell del Mar

El comentari de la Calín m’ha fet pensar en la possibilitat de fer un balanç del què ha deixat l’ofensiva militar israeliana a Gaza (i que poso aquí pel simple fet que, vivint en una zona propera en diferents sentits, pot aportar algun element que costa veure des d’allà…).

El primer que caldria dir és que, per a fer balanç caldria saber què pretenia el govern d’Israel amb aquest atac. La resposta oficial, impedir els atacs des de Gaza amb coets per part de Hamàs i altres grups armats. Però cada analista (per professió o per afició) ofereix versions diferents, i sovint contradictòries. Pretenia guanyar les properes eleccions. Pretenia debilitar Hamàs. Pretenia potenciar Hamàs. Pretenia transmetre un missatge a Obama… Evidentment, si no tenim la resposta a la pregunta és difícil fer balanç. O sigui que ja podem plegar. O no. De fet, es pot fer un balanç a partir de les reaccions que ha provocat. Per exemple, entre la població de Gaza, entre els membres de Hamàs, entre els palestins, els àrabs i en general en l’opinió pública. Evidentment, per fer això cal fer una concessió: generalitzar. Si es té en compte que qualsevol generalització és una modificació (més o menys gran) de la realitat, pot ser útil.

Hamàs ja ha dit que ha guanyat el combat. Igual que Hesbol·là fa dos anys i mig. Vist el nombre de víctimes, i plantejat amb una lògica occidental pot sorprendre una mica. Però la lògica occidental serveix de poc per a això. En alguns àmbits musulmans el paper del màrtir és molt important. El combatent que defensa la causa amb la seva vida, o el que perd la vida encara que no sigui un combatent. Els centenars de nens que han mort a Gaza són una victòria per a Hamàs. Les manifestacions amb nines embolicades amb teles blanques tacades de vermell han estat habituals al Líban (i suposo que a d’altres països). Fins i tot un diputat va assistir al discurs del secretari general de l’ONU a Beirut amb una d’aquestes nines. I no és només per protestar. Per tant es pot dir que Hamàs sortirà reforçat, encara que només sigui perquè ells ho veuen així (cosa, per altra part, suficient per a què sigui veritat).

I Israel, què ha aconseguit? Bona pregunta! Ahir em deia algú que Israel necessita sempre una situació a mig camí entre la pau i la guerra. Si hi ha pau total l’exèrcit s’enfonsa. Si hi ha guerra total el què s’enfonsa és el país. Necessita tensió i conflicte per a estar viu. I passa alguna cosa semblant a Síria, on el règim necessita tenir a la gent ocupada d’alguna manera per evitar problemes interns. I en bona mesura es podria dir el mateix d’Iran (i de tants altres països, també occidentals, amb la diferència que aquests prefereixen fer la guerra fora del propi territori…). Per tant Israel pot haver aconseguit el què buscava a curt termini: una implicació majoritària del seu poble contra l’enemic, tot i que potser el preu que pagarà en un futur no massa llunyà serà un altre conflicte.

Total, que les dues parts poden haver aconseguit el què volien. Però el què em sembla evident, un cop més, és que es tracta simplement d’un altre conflicte dins el problema regional crònic, i que no només no ha arreglat res, sinó que possiblement serveixi d’excusa per als propers conflictes. I caldrà veure què passarà ara amb un nou president americà i amb la reacció dels països àrabs.

I queda pendent la meva opinió sobre per què l’Hesbol·là s’ha mantingut al marge…