Jugant amb foc (del passat)

La foto és de l'època de la notícia, més o menys

Fa un parell de dies el nostre amic Nasrallah va fer unes declaracions força sorprenents. Acusava a la gent de Forces Libaneses d’estar implicades en la desaparició de 4 diplomàtics iranians. Evidentment, la desaparició, en general, de quatre persones és un fet greu, que demana l’atenció de totes les parts polítiques del país. Si, a més, es tracta de diplomàtics, encara més (suposo). I si són iranians és natural, per dir-ho d’alguna manera, que Hesbol·là vulgui saber què ha passat. El què em sorprèn de tot plegat és que la desaparició dels diplomàtics iranians va ser fa… 27 anys!!

Lògicament, les respostes han estat immediates. I no tant per la preocupació de’n Nasrallah per la sort d’aquesta gent, que mostra la seva part més humana, sinó perquè ho faci precisament ara, després de tant de temps. Com passa sovint en política és difícil saber per què fan les coses els polítics. Sovint la resposta és senzilla. Molt més senzilla del què sembla. Fan el què fan per

Què tenim per aquí?

La frontera amb Israel, a cent metres

Fa dies que no escric sobre el què està passant al Líban. Tinc la impressió, després de l’estada a Barcelona, que m’està costant entrar als debats crònics libanesos. Però em sembla que he de superar aquesta desgana si no vull tancar la paradeta (i per ara no ho vul).

Doncs bé, el tema de debat actual és el de la reconciliació inter-cristiana. Fa unes setmanes el líder de Forces Libaneses (Samir Geagea) va demanar perdó per les accions realitzades per aquesta milícia durant la guerra civil. Les reaccions van ser força sonades, però en general es pot dir que