Veure el món per un canut…

A mesura que s’acosten les eleccions em confirmo més que l’espècie política libanesa no té res a envejar a la d’altres racons del món. Han tingut molt de temps per aprendre’n i han estat en unes condicions gairebé immillorables per a conèixer bé com pactar amb qui calgui per aconseguir el què t’interessa (que sovint es pot resumir en una paraula: poder). El preu que calgui pagar tampoc és tan important. En part, perquè qui el pagarà no serà el polític, sinó els ciutadans. Però això, a un home d’estat, què li preocupa.

Per aquestes terres hi ha tans exemples com vulgueu. Alguns discrets, d’altres escandalosos. Alguns amb pell d’ovella, altres amb pell i ossos de llop. Podeu triar entre tots els colors, ja que per tot arreu trobareu gent que ja no sap de quin color era la seva primera jaqueta… potser perquè (també) l’havia robada? Ara que tenim les eleccions a la vista (o gairebé) es comencen a veure moviments innocents, declaracions tendres, que serveixen per explicar o aclarir, que quan vaig dir allò en realitat no se’m va entendre prou bé. Donde dije “digo” digo “Diego”… Caldrà veure si tot això és només de cara a les eleccions, a poder participar de la festa, o si mira més enllà, als resultats d’aquestes, i a possibles canvis en un futur proper.

Tot plegat ha sortit una mica críptic, però és que les etiquetes i els noms tampoc són tan importants. Però espero posar-los aviat.