Temple romà de Faraya
L’escrit d’avui m’ha vingut al cap després d’haver escollit la fotografia. Es tracta de les restes d’un temple romà situat gairebé a peu de pista. Suposo que més o menys conscientment és un complement als comentaris del Sergi… però sense massa voluntat de crear polèmica! Suposo, també, que la relació entre la religió i el poder deu tenir alguna cosa a veure amb la fotografia, tot i que, deixeu-me insistir, em sembla que és un cas diferent al de la creu a Faraya… bàsicament perquè els romans eren una força opressora, mentre que els cristians són autòctons al Líban des de fa dos mil anys (gairebé).
En qualsevol cas, sorprèn veure les construccions que hi van deixar. Moltes tenen un missatge incorporat molt clar: missatge de poder, de grandesa… d’Imperi. És el cas de les restes que es poden veure a Baalbek o a Tir, però també el detall del temple de Faraya (molt més petit que els de Baalbek, però en un indret força curiós).
El Líban, queda clar, ha estat terra d’acollida i de pas. Actualment s’hi poden trobar comunitats importants de gent vinguda dels voltants fugint de persecucions o guerres (com els armenis o els caldeus). Però hi ha hagut sempre gent de pas, ja sigui per raons comercials, ja sigui per qüestions bèl·liques. De la mateixa manera que el libanès té una tendència a viatjar, a buscar oportunitats a l’exterior, el Líban atreu a gent d’arreu del món, i és difícil, especialment a la capital i a les grans ciutats, trobar-se només entre libanesos. Com sempre, el contacte amb altres persones, cultures diferents ajuda a obrir els horitzons.
Coses de Beirut 
No hi acabo de trobar la relació, però tornant al tema de creus i senyeres, si jo vaig a viure a Puigcerdà, vingui d’on vingui seré un ciutadà català, per tant un català, però seré cristià?
Torna-hi! 🙂
Sergi, les teves preguntes em causen una gran inquietud… ja no sé si encara em puc considerar català, o m’he de conformar amb ser libanès… i què deu haver passat després d’un any a Roma?? Per cert, que els que viuen “sota” la creu de Faraya poden ser cristians, musulmans, drusos o el què sigui… de la mateixa manera que en altres zones del planeta, encara que visquis en un determinat estat, n’hi ha que es consideren una cosa o una altra… no sé si m’explico. No sé per quina raó ara em ve al cap la cançó de la Trinca de l’oest americà…
Em sembla que és difícil d’entendre des d’aquí, com es viu allà, això dels territoris, religions, etc. No es pot comparar em sembla amb el què passa aquí, perquè allà crec que es barreja la religió, majoritària entre uns grups determinats, amb el concepte de país o de nació o potser millor, de territori, no sé com se n’ha de dir.
Evidentment la Religió és i hauria de ser una opció personal… però la cultura del grup, al Líban, per exemple, està impregnada de la religió diguem-ne tradicional entre aquell grup.
A les nostres muntanyes hi ha ermites, monestirs i creus perquè la gent que hi vivia ho havia incorporat a la seva manera de ser i de viure i allò era important per ells. Com al Tibet hi ha el què hi ha, per exemple. Em sembla que l’amor i la comprensió haurien d’estar presents a totes les religions, i als comportament d’aquells que diuen que creuen en Déu. També entre els que diuen que no hi creuen…
Allò que no és acceptable són les baralles per motius religiosos, com ha passat tantes vegades. Una altra cosa és defensar la llibertat de cadascú de practicar la religió que vulgui o de no practicar-ne cap: ningú ens ho pot ni imposar ni peohibir.
Però no cal que ens hi posem nerviosos…Jo per entendre-ho una mica més tot plegat miraré d’anar a veure el Ferran, si puc a la primavera. Je, je..
Sergi, una braçada! Ferran, una altra!
Uf, com m’he enrotllat
Noves visions del Líban desde la neu. Tot i que et vaig visitant, feia temps que no et comentava. Interessant llegir-te, com és habitual!
Àlex
Àlex! Efectívament, feia temps que no deixaves cap comentari… Jo he de reconèixer que fa dies que no passo pel 2n 2a… Massa feina!