Catalunya al Líban

Barques al port de Tir

Avui suposo que hauria de parlar de la triple visita que rep el país: el rei d’Aràbia Saudita, el president de Síria i l’emir de Qatar. Vénen per intentar calmar els ànims, en teoria, del país, després que fa unes setmanes ha anar augmentant la tensió. A l’horitzó apareix un moment perillós: l’acta d’acusació del Tribunal especial pel Líban, del que ja n’he parlat fa uns dies. També apareix com a possible moment perillós, en un futur sempre incert, la possibilitat que l’Iran continuï amb el seu programa nuclear (i que Israel no hi estigui del tot d’acord…). Però aquestes visites àrabs al Líban no fan més que confirmar el què he dit altres vegades: el Líban depèn dels interessos exteriors, però no necessàriament (ni únicament) dels interessos americans, israelians o iranians…

Però hi ha un altre tema que s’esforça per sortir al bloc. Es tracta de les aparicions a la premsa libanesa de notícies relacionades directament amb Catalunya. Aquesta setmana, com a mínim, s’ha parlat de Catalunya pels toros, pels números del Barça i per la prostitució. Són temes que sembla que

Per què és tan difícil?

Seria millor que alguns es dediquessin a gaudir dels àpats libanesos!

Com em passa sovint, aquest escrit porta uns quants dies volent sortir i no aconseguint-ho per raons diverses. La primera, com sempre, el temps. La segona, la complexitat del tema. I la tercera la sensació de parlar d’una qüestió on és fàcil dir coses interessants però totalment falses!

Fa dies que estan passant coses diferents, aquí. Tot va començar amb els incidents entre habitants d’alguns pobles del sud del Líban i les forces de la FINUL. Després varen arribar noves detencions d’espies a compte d’Israel, amb la novetat que es tracta de gent que treballava en una de les companyies de telefonia mòbil. I per acabar-ho de complicar, el líder de Hesbol·là ha destapat les cartes, denunciant que el Tribunal especial pel Líban (que ha de jutjar l’atemptat contra l’ex-primer ministre Hariri) està manipulat per Israel, deixant entreveure que no acceptaran la seva decisió (i al mateix temps, deixant entreveure que pensa que la decisió serà la d’inculpar Hesbol·là en aquest assassinat…).

Combinant aquests tres elements (i alguns més*) es poden obtenir

Minories i convivència

Entrada al cementiri jueu a Beirut

Fa molt de temps que volia penjar aquesta fotografia. Finalment ho he aconseguit! Fa dos dies vaig recordar-me d’agafar la càmera de fotos i prendre algunes de les imatges més interessants en un dels recorreguts que faig de manera habitual. A mig camí, poc després de la plaça Sodeco, a la carretera de Damasc, abans d’arribar a la Universitat de Sant Josep, et trobes amb un cementiri. De fet es podria dir que són diversos cementiris. Per a la gent poc observadora, no deixa de ser un cementiri. Si els preguntes més característiques del cementiri se’t queden mirant amb cara de sorpresa… És un cementiri. I punt.

Doncs no. És un cementiri que està dividit segons la comunitat religiosa (i civil, per tant) a la que pertanyien els seus ocupants. Hi ha un cementiri per als evangèlics, un altre per als melquites… i un altre per

Amb data de caducitat

Foto d'una cerimònia d'ordenació

Fa dos dies vaig saber que aquest bloc ja té data de caducitat. Serà a finals de setembre, quan marxi del Líban per tornar a Roma. Possiblement el deixi organitzat de tal manera que es tingui una accés ràpid i fàcil als escrits atemporals. Però no tindria sentit, estant a Roma, escriure sobre la vida al Líban.

Ja tindré temps per fer un balanç del què hauran estat gairebé tres anys vivint a Beirut. Avui volia simplement anunciar-ho, i aprofitar per explicar també el motiu del canvi de residència, que, siguem sincers, és bastant més interessant o sorprenent, segons qui s’ho miri… I és que a Roma hi vaig bàsicament per fer-hi dues coses: ser ordenat sacerdot el mes de maig de l’any 2011, i com a condició prèvia, ser ordenat de diaca el proper mes de novembre.

Em sembla que una mínima explicació és necessària… Les maneres d’arribar al sacerdoci són moltes. Possiblement tantes com sacerdots… En el meu cas, el

No és el què sembla…

Les coses no sempre són com semblen...

Ahir vaig passar tot el dia al Nord. Al nord extrem, desconegut per a la majoria dels libanesos, i ple de fantasmes i perills insospitats. O imaginats. O, com a mínim, exagerats.

L’Akkar és la regió que va de Trípoli (la libanesa, s’entén) a la frontera nord amb Síria. La distància des de Beirut hauria de permetre desplaçaments diaris, però l’estat de les carreteres i del trànsit converteixen un viatge de 150 quilòmetres en una aventura considerable, que permet arribar a un altre món, que no té res a veure amb el què es pot veure des de Beirut fins a Trípoli. Fins ara, cada cop que he intentat anar a Akkar, la gent em mirava sorpresa. Què hi vols anar a fer? O simplement què se t’hi ha perdut? A més, és una regió perillosa, on hi ha islamistes radicals, o terroristes…

L’arribada a Trípoli ja anuncia que les coses

Què volen aquesta gent?

El de la foto no en té la culpa...

Cada cop em costa més escriure al bloc! He de confessar que ja he pensat penjar un “Tancat per vacances” o similar fins que hi hagi més temps, o més notícies… Malgrat tot, fa dies que tenia ganes de dir alguna cosa sobre la situació actual del país i de la regió. Evidentment no pretenc fer una lliçó magistral, sinó transmetre les sensacions d’aquestes últimes setmanes.

El títol (ara feia temps que no apareixien les cançons que formen la meva banda sonora) es pot aplicar a gairebé tothom qui participa en la vida política libanesa, israelita, iraniana… Què volen aquesta gent?* No arribo a comprendre per què aquesta obsessió en el què separa enlloc d’esforçar-se per veure el què podria unir. Què volen aquesta gent, que amenacen atacar qualsevol vaixell israelià si hi ha una nova guerra contra el Líban; que amenacen amb atacar no només Hesbol·là, sinó tot el Líban si hi ha una nova guerra; que impedeixen l’entrada il·legal a Gaza dels vaixells ja tristament famosos provocant morts i ferits… No entenc què volen exactament. A vegades acabo pensant que el què volen, efectivament, és que hi hagi més incidents, i una guerra de veritat per demostrar la força esclafant l’enemic.

Hi ha una obsessió amb l’enemic. Fins el punt que no odiar-lo és un signe de debilitat o de feblesa. Encara que soni ridícul, en