Futbol amb estudiants

A falta de fotos del partit...

Ahir vaig tornar a la pista fe futbol sala després de mes i mig sense poder jugar. El partit va ser a Fanar, amb alguns grans (jo era el més vell!) i uns quants petits: estudiants de l’últim curs escolar, és a dir, de 17-18 anys. El partit va ser intens, amb bon joc, molts gols… Però no tinc intenció de convertir un bloc sobre el Líban en un lloc on publicar resums dels partidets de futbol sala. La qüestió que em va sorprendre, i que m’ha fet parlar del futbol amb estudiants, és que al final del partit, dos dels joves jugadors van començar a parlar de sinus i cosinus, funcions, valors absoluts, derivades… Sincerament, em va sorprendre. Quan jo tenia la seva edat no recordo haver parlat de matemàtiques amb els meus companys de classe excepte si hi havia una raó important per fer-ho. Però m’atreveixo a assegurar que no seria just després d’un partit de futbol, i menys un diumenge a la tarda.

L’educació, per aquestes contrades, té una importància considerable. I els propis alumnes en són conscients. Molts saben perfectament que si en el futur volen tenir una bona feina (i bona no només significa amb un bon sou) han d’espavilar. I comencen a fer-ho quan encara estan a l’escola. No sé si són conscients del grau de desgràcia en el què viuen… o com a mínim això és

Espies sentenciats a mort

La pena de mort encara existeix al Líban

Fa uns mesos vaig començar a escriure una entrada en la que parlava de la pena de mort. Es va quedar en simple esborrany fins que me’n vaig cansar de veure’l cada dia a mig fer. Avui, llegint una notícia de La Vanguardia, me n’he recordat, i he decidit tornar-ho a intentar. El fet que, pel què sembla, quatre libanesos hagin estat condemnats a mort per espiar a favor d’Israel, ha passat, fins ara, desapercebut en alguns mitjans libanesos. La raó, la veritat, no la tinc massa clara. No sé si es deu a la intenció de no donar ressò a la notícia. El fet és que ho he sabut per La Vanguardia.

No m’acostumo a viure en un país on hi ha encara la pena de mort. Puc entendre que l’espionatge pel país considerat per molts com l’enemic estigui fortament penalitzat. Però matar, sigui per la raó que sigui, sempre em sembla desmesurat. Em ve al cap el què deia Joan Pau II sobre la pena de mort: que només es podria justificar en situacions on

Ara toca treballar

El nou Primer Ministre, Saad Hariri

Ahir es va anunciar que s’ha arribat a un acord per aprovar el nou govern libanès. Després de tant de temps de marejar al personal amb peticions i reclamacions, ara és el torn del ciutadà d’exigir que compleixin amb les seves responsabilitats, i que demostrin que estan allà per alguna cosa més que per assegurar el futur dels seus fills i parents en general. De feina n’hi ha tanta com vulguin.

Personalment estic content perquè han mantingut a un ministre que ha demostrat, en diferents moments, ganes de treballar per arreglar coses concretes que no funcionaven. Es tracta del ministre de l’interior (càrrec especialment complicat en general, i especialment en un país com el Líban…). Evidentment encara queden coses a millorar, i algunes no depenen massa d’ell. Però amb una mica més de temps segurament es notin més millores. A veure si s’encomana una mica i els que tenen més fama de penques segueixen el seu exemple.

S’ha parlat bastant de corrupció últimament, ja que

Una dada interessant

Dades sobre les transaccions dels expatriats libanesos (2009)

Avui apareix a L’Orient-Le Jour una dada que buscava des de feia temps. Es tracta dels diners que envien els libanesos que viuen fora del seu país. A més, apareix en relació amb el PIB del país, i hi ha una comparativa amb altres països de la zona. Tot plegat em sembla molt interessant, i és un complement del què deia a l’últim escrit, sobre la família libanesa. 7 mil milions de dòlars no és una xifra petita. I menys encara si resulta que el PIB del país és de 32 mil milions… Significa que si per alguna raó aquests diners no arriben al país, la situació seria realment complicada. Això mateix és el què alguns pensaven que passaria a causa de la crisis que ha ocupat tots els mitjans de comunicació durant l’últim any. Doncs bé, per ara no s’ha notat massa, ja que la diferència ha estat de 2′5% respecte l’any anterior.

Una altra dada que apareix a l’article és que el Líban ocupa la 4a posició en el rànquing de

La imatge pendent

Els participants a la cosinada

Tal i com us vaig prometre, us poso la fotografia feta a Sant Benet del Bages, amb tots els participants a la trobada dels descendents dels meus besavis. Encara hauríem pogut ser uns quants més, tenint en compte que, dels que conec, en faltaven alguns. La sorpresa va ser trobar-me amb alguns lectors entre la part de la família més llunyana. Amb el pas del temps es demostra cada cop més complicat reunir-se tota la colla. Ja no parlo de la gran família, sinó dels més propers. Suposo que és normal (si no ho pensés hauria de tenir remordiments contínuament!).

En certa manera em va recordar a les famílies libaneses, però en una escala més catalana. Aquí, en una reunió similar, fàcilment es trobarien libanesos que viuen a Canadà, França, Brasil, Austràlia, els Estats Units, Anglaterra, Mèxic i una llarga llista de països. En el nostre cas, els estrangers érem clarament minoria, i la majoria de primera generació (em sembla que, si estem fent la comparació amb els libanesos, considerar els que viuen a Madrid com a estrangers és, com a mínim, ridícul…). És veritat que alguns han marxat a viure fora, però encara és bastant inhabitual.

Als diaris libanesos és freqüent trobar-hi notícies que parlen de

Callar per no dir res

Nou Souk de Beirut, de'n Rafael Moneo

O casi… Des del meu retorn al Líban he intentat escriure unes quantes vegades. Ho he intentat i ho he deixat a mitges (o per ser més precisos, al començament). I és que parlar de l’actualitat libanesa se’m fa difícil. I parlar d’altres coses em trobo, com d’altres vegades, sense imatges per acompanyar-ho. Què ha passat durant aquest temps? Doncs principalment, que seguim sense govern. I van 5 mesos des de les eleccions! Però la vida continua, i per sort la política no ho ocupa tot (estaríem llestos!). Què més ha passat? Doncs bàsicament que ha arribat la pluja. Molta. Moltíssima! Amb una dosi espectacular de llamps, llampecs i trons de tota mena. També va ser notícia el llançament (amb resposta incorporada) d’uns quants coets contra Israel. O els exercicis de dos avions de combat libanesos (els dos) que vaig poder veure en directe. O el pas d’ocells migratoris (que també vaig poder veure en directe, un cop més)…

Jo hi afegiria algunes experiències personals, com per exemple, esperar que passi una bona tempesta sota un xipré nascut entre les restes del mur d’un antic temple (fenici?). És una sensació realment curiosa. La pluja s’encarrega d’aturar el rellotge, i et trobes, de cop, en el mateix escenari en el que fa centenes d’anys altres pobles deurien veure passar els mateixos núvols (queda pendent penjar alguna foto)… Una altra experiència ben diferent (gairebé oposada) és la