Potser no calia escriure’l…

Durant la Missa Nova

Els escrits amb els que he “tancat” aquest bloc han estat força inesperats. Aquest també ho era fa uns mesos. Ara, potser no tant. He dubtat (com en tantes altres vegades) si escriure’l o no. I m’he decidit a fer-ho perquè he pensat que era normal que ho fes, i que la protagonista de l’Epíleg involuntari l’hauria estat esperant.

Aquest darrer dissabte vaig celebrar la Missa Nova, a Manresa, a la mateixa església on es va celebrar el funeral per la meva mare, la M. Pilar en aquesta casa… Ara que ja ens anem acostumant a no tenir-la al costat, quan hi ha moments més festius i familiars és inevitable (per sort!) no tenir-la molt present.

Haurà gaudit d’aquest dia, com vàrem fer-ho tots els que hi érem físicament. I deuria gaudir també veient a la gent feliç. Els parents, els amics, el amics dels parents… Amb la Missa Nova es pot dir que es tanca l’etapa d’un any, aproximadament, entre l’anunci de l’ordenació, i el ser sacerdot. Han canviat poques coses, però tan fonamentals que

Epíleg involuntari

La M. Pilar i l' "Octavi Setvalls"... ELS lectors del blog!

No tenia gens de ganes d’escriure això. Ni estava previst. Però calia fer-ho, per moltes raons. Algunes evidents. D’altres no tant. Algunes públiques, i d’altres tan íntimes que només pensar-les mentre escric m’entre la por que se’m puguin escapar i aparèixer publicades.

LA lectora del blog (així, tot en majúscules) va morir la nit del dissabte 23 d’octubre. Per aquí firmava, normalment, com a M Pilar, tot i que alguna vegada havia utilitzat altres firmes. El seu últim comentari va ser del 6 de setembre. I és que els últims mesos va esta fomuda per culpa d’un càncer i de diverses complicacions que la van tenir durant més d’un mes i mig a l’hospital.

Dic que era LA lectora per ser la més habitual, la més fidel, la més interessada… i en part la principal responsable, involuntàriament. I és que, a més de ser LA lectora, era la meva mare…

Qui m’hauria dit que aquest seria l’últim escrit del blog…!

Tanquem la paradeta

S'acaba el dia...

Aquest és, molt probablement, el darrer escrit que publicaré al bloc. La raó és molt senzilla: en menys de 8 hores estaré volant, direcció Barcelona. Hauran estat gairebé tres anys al Líban, que m’han permès aprendre moltes coses, conèixer magnífiques persones i llocs meravellosos. He procurat acostar aquest país, aquesta realitat, als ulls occidentals. Però ara que ja no estaré aquí em sembl lògic que pari d’escriure. I, a més, si fins ara tenia poc temps, a partir d’ara em seria impossible comentar el què passa aquí veient-ho des d’Itàlia i amb tot el què m’espera durant aquest curs 2010-11.

No faré un resum del què ha ocupat més de 300 escrits; i encara menys una descripció en quatre línies del Líban. Seria una deformació total de la realitat. Em limitaré a fer dues coses. La primera, animar a visitar el país. I a fer-ho fugint de  les visites organitzades. Conèixer la gent. Parlar-hi. Perdre’s pels carrers (si cal, sense càmera de fotos, per evitar problemes…). Aprofitar ara que està tranquil! La segona cosa: animar a fugir dels esquemes tancats, de les etiquetes, dels estereotips. La realitat és molt més rica del què sovint pensem. I les explicacions simples són una manera pobre de quedar-nos tranquils amb la nostra ignorància.

I acabo aquest bloc agraint. Agraint a tota la gent que he conegut al Líban durant aquests tres anys: per haver-me acollit, per haver-me ensenyat, per haver-me suportat… He après molt de tots vosaltres. I també als que heu anat seguint aquest bloc, per l’atenció i pels comentaris que hi heu fet. El deixaré obert (com a mínim per ara) perquè hi arriba força gent buscant informació sobre el Líban. I si algú vol deixar-hi algun comentari, els continuaré contestant. Moltes gràcies a tots i a totes!

El pes de la història

Al bosc de cedres

Aquests dies, mentre preparava les maletes mentalment, he pogut comprovar que no és el futur el que fa difícils els canvis, sinó el passat. Després de casi 10 canvis de casa, 5 ciutats, 3 països… alguns em pregunten si no se’m fa difícil anar deixant amics i coneguts escampats als quatre vents. La resposta, evidentment, és que sí que costa. De fet, és el què més costa en tants canvis. Començar nous reptes, anar a països desconeguts no representa cap obstacle, per a mi. Però cada canvi implica deixar un tros de cor als llocs per on passes. Ja sé que pot sonar una mica cursi, però és la pura veritat.

Fins ara, cap canvi m’ha costat per la part desconeguda que el futur representa. Més aviat el què m’ha costat (i això ho notes sobre tot un cop ja has canviat) és precisament la part coneguda que el passat amenaça de difondre. I ahir, donant voltes al tema, tenia la impressió que això mateix es pot dir de situacions molt diferents als canvis geogràfics.

Per exemple, si fos possible eliminar els

Tot és acostumar-s’hi…

Acostumar-se a la neu, en comptes del desert...

Encara no fa tres anys que vaig arribar al Líban, però ja em considero amb suficient experiència per fer una llista de les coses que trobaré a faltar (només parlo de les coses, no de les persones!)

Ja fa temps que m’he acostumat a trobar-me a taula, a l’hora d’esmorzar, amb el zaatar i el labneh, amb confitures i melmelades de tota mena, amb el pa libanès…

Els talls d’electricitat i el posterior soroll del generador a base de mazout fa temps que formen part de l’ambient propi d’un dia qualsevol. Durant l’estiu, i degut a un generador amb una potència insuficient, cal preveure refrescar la casa abans de les 12, de les 3 o de les 6 de la tarda, en cas de tall del subministrament elèctric.

Els clàxons dels taxis i services (taxis que van acceptant a la gent que van en la mateixa direcció) formen part del paisatge sonor de Beirut. Un s’hi acostuma després d’unes quantes setmanes. Una cosa similar passa amb la presència militar al carrer: soldats, controls, tancs… són tan freqüents com poden ser-ho les papereres, els peatges o les màquines que netegen els carrers en altres països.

Els cants que recorden els moments d’oració als musulmans també acaben formant part de la vida quotidiana, al costat de les esglésies, i sense especials conflictes (com a mínim en els bons moments). El mateix es podria dir del fet que

Turisme (casi) impossible per Beirut

Els llocs visitats

Ahir vaig tenir l’oportunitat de fer de guia en una visita per Beirut d’un grup d’espanyols. Espero que ningú es fixés massa en el recorregut que vàrem fer. En cas contrari, seria difícil convèncer a l’observador que es tractava d’un simple grup de turistes. L’objectiu de l’itinerari era mostrar l’altra cara de Beirut, aquella que la majoria de turistes no visiten, ja sigui per ignorància, per desinterès o per por.

El recorregut va començar per Ouzai, un dels barris situats al sud de Beirut, tocant l’aeroport internacional Rafik Hariri. Es tracta d’un barri actualment ocupat per una majoria de xiïtes. Allà vaig tenir una de les primeres sorpreses libaneses… D’allà vàrem passa pel costat del camp de refugiats de Sabra (lamentablement famós per la salvatjada que s’hi va realitzar durant la guerra civil), en direcció al barri de Haret Hreit (un barri que en teoria és mixta, xiïta-cristià, però que cada cop és més majoritàriament xiïta). És una de les regions de la banlieu sud de Beirut que més va patir durant la guerra del 2006, degut a l’alta presència de membres de Hesbol·là. Després de passar per davant de l’Església de Mar Mikhael, situada en el límit entre un barri cristià i un altre de xiïta, i testimoni d’enfrontaments, tant durant la guerra dels anys 80-90 com durant els incidents que hi va haver fa dos anys) ens vàrem acostar a la sinagoga de Beirut, que està acabant de ser restaurada/reconstruïda, i que ben aviat hauria de ser re-inaugurada.

Tot el recorregut el vàrem fer en furgoneta. En els primers llocs (Ouzai, Sabra, Haret Hreit i Mar Mikhael) no entrava en els plans baixar del