Vine a la festa!

dilluns, 24-Març-2008

Comença una setmana moguda al Pròxim Orient… Anem per ordre.

Ahir es va saber que Síria havia enviat tres divisions a la seva frontera amb el Líban

Avui acaba el dol pel Mungié (o com s’hagi d’escriure) el presumpte terrorista o màrtir o cap de l’aparell militar d’Hezbollah o digueslicomvulguis. Israel fa temps que diu que ara Hezbollah respectarà els 40 dies de dol, i sembla que efectivament els ha respectat.

Demà havia de ser la n-èssima sessió per escollir el President. Tampoc. També s’ha de decidir si el govern envia algun representant a la reunió de caps d’estats àrabs. La combinació de tot plegat converteix la zona en un polvorí, i qualsevol cosa demostra que hi ha gent amb ganes de festa. Ahir, per exemple, abans i després d’una nova entrevista al president del parlament, es va poder escoltar un repertori de petards, trets, explosions que envien les falles en a la categoria de jocs pels nens. De fet costa pensar que només fossin per alegrar-se de l’entrevista!


Rectificacions!

dissabte, 22-Març-2008

Això d’escriure tant sobre un tema sovint poc conegut fa que a vegades cometi errors. Avui, aprofitant la calma del Dissabte Sant, voldria corregir dues coses que he escrit.

La primera és recent, parlant de la Setmana Santa al Líban, i de com els cristians la viuen (la vivim!) El Marc havia preguntat si hi havia llibertat o seguretat…i jo vaig contestar manifestant la meva sorpresa, i oblidant-me del què jo mateix pensava fa mig any. Però també vaig oblidar un detall que ahir vaig tornar a veure, i m’ha fet escriure això. A la porta de les esglésies, durant la Missa, sol haver-hi un grup de militars i de policies. Suposo que la seva presència deu ser per evitar problemes. O sigui que m’imagino que no sempre s’ha pogut viure la pròpia fe sense problemes…

La segona fa referència a una cosa que vaig escriure fa més temps, en relació a la manera de conduir dels libanesos. Jo ho atribuïa (perquè algú m’ho havia dit) als efectes de la guerra… Llegint una guia del Líban parlava també de la conducció libanesa, descrivint-la amb molt encert. La sorpresa és que el llibre està escrit abans de la guerra! O sigui que cal buscar la raó en un altre costat…


Dijous Sant a Beirut

divendres, 21-Març-2008

Ahir parlava de la Setmana Santa al Líban en resposta a la pregunta del Marc. Avui ja tinc una mica d’experiència per parlar-ne en primera persona.

Ahir al vespre vaig estar passejant per Beirut, fent la tradicional visita a les 7 esglésies, tradició iniciada a Roma i que s’ha extès per molts països. Per a qui no ho sàpiga, la tradició consisteix en anar a 7 esglésies (per les 7 basíliques romanes) per resar una estona davant de l’Eucaristia, exposada de manera solemne després dels Oficis del Dijous Sant…

Per totes les esglésies de Beirut s’hi pot veure una gran quantitat de gent (dones i homes, grans, joves i petits) anant d’una església a l’altra. Una de les coses que més em va impressionar era l’ambient que s’hi respirava, de festa, amb una alegria que es transformava en recolliment en el moment d’entrar a l’església. Dit d’una altra manera, no es tracta d’un simple acte social (com pot ser l’assistència a un casament allà), sinó que, a més de l’acte social (que evidentment no deixa de ser-ho) es tracta d’un acte personal amb un intens caràcter religiós…

La fotografia no és del Líban, és simplement per explicar millor de què estic parlant!


La Setmana Santa al Líban

dimecres, 19-Març-2008

Ahir em demanava el Marc com se celebra la Setmana Santa per aquestes terres. Afegia una pregunta que a mi em va sorprendre (senyal que ja estic bastant integrat!). Es referia a la seguretat amb què es poden celebrar les festes religioses. Vagi, per començar, l’aclariment que el Líban no és Iraq, i que aquí cadascú pot viure la seva fe sense la por que això impliqui sacrificis superiors als previstos…

Explicar com viuen els cristians del Líban la Setmana Santa vol dir haver de dir alguna cosa sobre els diferents ritus que hi ha en aquest país. Per no ser massa pesat només diré que es poden veure celebracions que vénen dels primers cristians i d’altres que han estat modificades durant el pas del temps. Però a més de les diferents litúrgies o ritus podem trobar diferències també en el contingut de la fe (algunes d’elles provenen dels primers segles del cristianisme). En resum, a més de les conegudes esglésies ortodoxes o protestants, trobem els ortodoxes units a Roma (melquites), els maronites (catòlics amb orígens siríacs), els caldeus (originaris d’Iraq), els armenis (catòlics i no catòlics)…

Per tant, la manera de celebrar la Setmana Santa difereix segons el ritu, tot i que em sembla que es pot dir que els actes litúrgics queden dins de l’entorn de cada església, on es pot veure una vida religiosa bastant més intensa del què es pot veure allà.

El Líban no és un país confessional, però no perquè la gent no cregui en res, sinó per respectar precisament les diferents confessions. La religió és un tret d’identitat, com pot ser-ho la llengua i la cultura en altres indrets. Però el fet de ser cristià o musulmà o drus no significa que la manera de viure la pròpia fe hagi de ser especialment intens.