I si el problema no és (només) Israel?

Foto de fa quatre mesos...

Fa dies (i setmanes) que la situació va empitjorant a Líban. No passa res, tot segueix tranquil, però hi ha un mar de fons que no pot portar gaires coses bones. L’incident al sud del país de fa un parell de setmanes va fer pensar en un possible conflicte amb Israel. Aquesta possibilitat segueix vigent, sobre tot si tenim en compte la relació estreta entre Iran i Hesbol·là. La novetat d’aquell incident va ser, precisament, que no va ser entre l’exèrcit israelià i Hesbol·là, sinó entre els dos exèrcits. No sé fins a quin punt era la voluntat prèvia a l’incident, però el missatge transmès a Israel és força clar: l’exèrcit no es quedarà mirant si passa alguna cosa a la seva frontera.

Però aquest no és l’únic problema que hi ha al Líban. Per desgràcia. Hi ha un altre problema que pot ser encara més greu: l’enfrontament intern entre xiïtes i sunnites (no pel fet de ser sunnites i xiïtes, sinó pel fet que els xiïtes són majoritàriament partidaris de Hesbol·là, mentre els sunnites són seguidors del partit de l’actual primer ministre Saad Hariri). Com sempre, quan hi ha una situació similar, preguntar per les causes, pels motius, la raó és una actitud lògica. El què potser no ho és tant és la resposta. Anem per parts (tenint en compte que avui no informo de res, sinó que pretenc explicar la meva visió de la situació).

A l’origen concret del possible conflicte s’hi trobaria l’acta d’acusació que el Tribunal Especial pel Líban hauria de publicar en els propers mesos. Segons algunes opinions publicades recentment, alguns dels acusats serien membres d’Hesbol·là. Per ara és gairebé l’única cosa que s’ha dit de la possible acusació (no sé si perquè no hi haurà altres acusats, o perquè dels altres acusats ningú en vol fer un problema). Hesbol·là ja ha dit que de cap manera acceptarà una acusació contra cap membre del seu partit. Dit d’una altra manera, estaria disposat a fer caure (de nou) el govern, i, possiblement, provocar uns incidents similars als que hi va haver el mes de maig del 2008.

El problema és que, pel què sembla (o semblaria, o podria ser que…) el 14 de març (grup que en teoria va guanyar les últimes eleccions) no estaria disposat a

Per què és tan difícil?

Seria millor que alguns es dediquessin a gaudir dels àpats libanesos!

Com em passa sovint, aquest escrit porta uns quants dies volent sortir i no aconseguint-ho per raons diverses. La primera, com sempre, el temps. La segona, la complexitat del tema. I la tercera la sensació de parlar d’una qüestió on és fàcil dir coses interessants però totalment falses!

Fa dies que estan passant coses diferents, aquí. Tot va començar amb els incidents entre habitants d’alguns pobles del sud del Líban i les forces de la FINUL. Després varen arribar noves detencions d’espies a compte d’Israel, amb la novetat que es tracta de gent que treballava en una de les companyies de telefonia mòbil. I per acabar-ho de complicar, el líder de Hesbol·là ha destapat les cartes, denunciant que el Tribunal especial pel Líban (que ha de jutjar l’atemptat contra l’ex-primer ministre Hariri) està manipulat per Israel, deixant entreveure que no acceptaran la seva decisió (i al mateix temps, deixant entreveure que pensa que la decisió serà la d’inculpar Hesbol·là en aquest assassinat…).

Combinant aquests tres elements (i alguns més*) es poden obtenir

Sóc un espia?

Espiant?

La notícia va aparèixer fa uns parell de dies, i avui se’n fa ressò un dels diaris digitals. Es tracta de les declaracions d’un dels responsables de Hesbol·là en la que recomana considerar tots els estrangers (i especialment els europeus) com a possibles espies en favor d’Israel. O sigui que, a partir d’ara, aneu en compte, ja que potser esteu entrant en un blog escrit per un espia… Però la veritat és que pràcticament totes les persones detingudes els últims mesos per espiar són libanesos. I molts, de Hesbol·là. Així doncs, tot i que possiblement el Mossad ha utilitzat passaports falsos per actuar a l’estranger, desconfiar de tots els no libanesos, i prendre’ls com a espies potencials em sembla bastant greu.

No sé què dirien les associacions i ong’s que treballen per aconseguir el respecte als estrangers que viuen a Catalunya si algú digués que tots els immigrants són

el què us deia…

Hassan Nasrallah, durant el discurs

Dimarts vàrem tenir una nova demostració de les anormalitats libaneses. L’ocasió va ser la commemoració de l’assassinat d’un dels responsables de Hesbol·là, i el fet, les declaracions del líder d’aquest partit/milícia, Hassan Nasrallah, en resposta a les informacions que parlen de possibles accions de la part d’Israel contra el Líban en resposta, al seu torn, a les amenaces d’Hesbol·là, que són resposta a … i així fins arribar a Caín i Abel! El què pot sorprendre més, a uns ulls occidentals, són la mena d’amenaces: si vosaltres ataqueu l’aeroport nosaltres també ho farem, i si ataqueu el port, nosaltres també. ¡Pá chulo, yo!

Sort que, com sempre, declaracions d’aquest tipus cal situar-les en el seu context: que quedi clar que si intenteu alguna cosa, nosaltres no ens quedarem mirant què feu. És una actitud normal, raonable, lògica i tot el què vulgueu afegir-hi. El què, personalment, em sembla més discutible és

Massa calma

Camp de refugiats palestins de Mieh Mieh

La notícia d’aquests dies ha estat la calma durant els darrers dies (vegi’s setmanes…). Però sorprenentment, o no, la calma sembla que s’ha acabat. Com a mínim la calma total, semblant a la d’una tarda del mes d’agost. El detonant ha estat la sèrie d’incidents que s’han produït en diferents punts del país, i que han tingut una certa relació amb alguns grups de palestins. En paral·lel, la reacció d’Hesbol·là no ha permès fer-se massa il·lusions sobre la seva voluntat de col·laborar en la tasca de construir un Líban. Després de l’explosió que va matar a dos membres de Hamas, Hesbol·là va tenir la zona controlada fins que van acabar la seva investigació (o el què hi fessin…).

Sembla com si hi hagués gent preocupada de quedar-se fora de les notícies. La meva experiència de gairebé dos anys escrivint sobre el Líban (a més calma menys visites… si tingués publicitat potser m’ho pensaria) em fa pensar que efectivament hi ha qui no es pot permetre que es deixi de parlar del Líban. Sona curiós, estrany, absurd i impossible, però potser no ho és tant.

Avui us poso la fotografia d’un dels

Jo resistent, tu terrorista i ell traïdor…

La primera bandera libanesa (o el lloc on es va posar...)

No deixa de sorprendre el Líban! En un parell de setmanes, amb l’arribada de les vacances, sembla que la gent ha tornat a les tradicions libaneses. Fa uns dies, explotava un dipòsit d’armes (?) d’Hesbol·là (?) per causes desconegudes (?). Fa uns dies, els soldats francesos eren rebuts a pedrades pels habitants d’un poblet del Sud del Líban quan pretenien investigar l’explosió. Les causes varien segons la font d’informació (per dir alguna cosa): que el mandat de l’ONU no els permet actuar, sinó que ha de ser l’exèrcit libanès qui ho faci; que tot i que actuaven amb l’exèrcit libanès van voler entrar en una casa sense avisar, canviant d’objectiu a l’últim moment… en el fons, el problema és que per una vegada la FINUL ha intentat fer alguna cosa per reduir les armes que Hesbol·là té al Sud, i li han parat els peus. Però per acabar d’arrodonir la lògica libanesa, resulta que ahir l’exèrcit  van detindre a 10 persones acusades d’organitzar un atemptat contra les forces de la FINUL. A mi em sorprèn que