Minories i convivència

diumenge, 4-Juliol-2010
Entrada al cementiri jueu a Beirut

Entrada al cementiri jueu a Beirut

Fa molt de temps que volia penjar aquesta fotografia. Finalment ho he aconseguit! Fa dos dies vaig recordar-me d’agafar la càmera de fotos i prendre algunes de les imatges més interessants en un dels recorreguts que faig de manera habitual. A mig camí, poc després de la plaça Sodeco, a la carretera de Damasc, abans d’arribar a la Universitat de Sant Josep, et trobes amb un cementiri. De fet es podria dir que són diversos cementiris. Per a la gent poc observadora, no deixa de ser un cementiri. Si els preguntes més característiques del cementiri se’t queden mirant amb cara de sorpresa… És un cementiri. I punt.

Doncs no. És un cementiri que està dividit segons la comunitat religiosa (i civil, per tant) a la que pertanyien els seus ocupants. Hi ha un cementiri per als evangèlics, un altre per als melquites… i un altre per Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Amb data de caducitat

divendres, 18-Juny-2010
Foto d'una cerimònia d'ordenació

Foto d'una cerimònia d'ordenació

Fa dos dies vaig saber que aquest bloc ja té data de caducitat. Serà a finals de setembre, quan marxi del Líban per tornar a Roma. Possiblement el deixi organitzat de tal manera que es tingui una accés ràpid i fàcil als escrits atemporals. Però no tindria sentit, estant a Roma, escriure sobre la vida al Líban.

Ja tindré temps per fer un balanç del què hauran estat gairebé tres anys vivint a Beirut. Avui volia simplement anunciar-ho, i aprofitar per explicar també el motiu del canvi de residència, que, siguem sincers, és bastant més interessant o sorprenent, segons qui s’ho miri… I és que a Roma hi vaig bàsicament per fer-hi dues coses: ser ordenat sacerdot el mes de maig de l’any 2011, i com a condició prèvia, ser ordenat de diaca el proper mes de novembre.

Em sembla que una mínima explicació és necessària… Les maneres d’arribar al sacerdoci són moltes. Possiblement tantes com sacerdots… En el meu cas, el Llegeix la resta d’aquesta entrada »


No és el què sembla…

dilluns, 14-Juny-2010
Les coses no sempre són com semblen...

Les coses no sempre són com semblen...

Ahir vaig passar tot el dia al Nord. Al nord extrem, desconegut per a la majoria dels libanesos, i ple de fantasmes i perills insospitats. O imaginats. O, com a mínim, exagerats.

L’Akkar és la regió que va de Trípoli (la libanesa, s’entén) a la frontera nord amb Síria. La distància des de Beirut hauria de permetre desplaçaments diaris, però l’estat de les carreteres i del trànsit converteixen un viatge de 150 quilòmetres en una aventura considerable, que permet arribar a un altre món, que no té res a veure amb el què es pot veure des de Beirut fins a Trípoli. Fins ara, cada cop que he intentat anar a Akkar, la gent em mirava sorpresa. Què hi vols anar a fer? O simplement què se t’hi ha perdut? A més, és una regió perillosa, on hi ha islamistes radicals, o terroristes…

L’arribada a Trípoli ja anuncia que les coses Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Què volen aquesta gent?

dimecres, 2-Juny-2010
El de la foto no en té la culpa...

El de la foto no en té la culpa...

Cada cop em costa més escriure al bloc! He de confessar que ja he pensat penjar un “Tancat per vacances” o similar fins que hi hagi més temps, o més notícies… Malgrat tot, fa dies que tenia ganes de dir alguna cosa sobre la situació actual del país i de la regió. Evidentment no pretenc fer una lliçó magistral, sinó transmetre les sensacions d’aquestes últimes setmanes.

El títol (ara feia temps que no apareixien les cançons que formen la meva banda sonora) es pot aplicar a gairebé tothom qui participa en la vida política libanesa, israelita, iraniana… Què volen aquesta gent?* No arribo a comprendre per què aquesta obsessió en el què separa enlloc d’esforçar-se per veure el què podria unir. Què volen aquesta gent, que amenacen atacar qualsevol vaixell israelià si hi ha una nova guerra contra el Líban; que amenacen amb atacar no només Hesbol·là, sinó tot el Líban si hi ha una nova guerra; que impedeixen l’entrada il·legal a Gaza dels vaixells ja tristament famosos provocant morts i ferits… No entenc què volen exactament. A vegades acabo pensant que el què volen, efectivament, és que hi hagi més incidents, i una guerra de veritat per demostrar la força esclafant l’enemic.

Hi ha una obsessió amb l’enemic. Fins el punt que no odiar-lo és un signe de debilitat o de feblesa. Encara que soni ridícul, en Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La responsabilitat dels governants: “ni parlar-ne!”

Dimarts, 25-Mai-2010

Fa uns quants dies que volia escriure aquest post. La veritat és que em falta el temps necessari per pensar una mica, més que el simple temps que fa falta per escriure’l. A veure si avui ho aconsegueixo!

L’origen de l’escrit està en una notícia que em va sorprendre: la queixa d’un parlamentari libanès a l’ambaixada iraní al Líban perquè un responsable iraní va animar (entre moltes altres coses) a Israel a invertir a Iran, en el marc d’una xerrada amb un israelí. Hi ha gent que no està disposada a fer els esforços necessaris per corregir els errors del passt que marquen la situació actual. Això serveix pràcticament per a tots els països, i per a uns quants governants, siguin d’Iran, de Israel, del Líban… o d’on sigui. Fins i tot d’Espanya.

El problema de l’Orient Mitjà (si és que només hi ha un problema) no s’arreglarà fent el què s’ha fet fins ara. Cada una de les parts haurà de Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Hem parat de comptar…

Dimarts, 18-Mai-2010
Campions de la Lliga

Campions de la Lliga

Ahir, llegint la premsa libanesa, em vaig trobar amb una frase que em permet comentar dues notícies que no tenen res a veure. Últimament, per la falta de temps, em veig amb l’obligació de relacions entre coses que, objectivament, no en tenen cap. Però així parlo de diferents temes d’un sol cop.

La frase és la del títol: Hem parat de comptar. En el contexte libanès, és una idea que apareixia en aquest article de l’Orient Le Jour. Fa referència a la posició de l’actual primer ministre Saad Hariri en relació a l’equilibri de poder, a la representació de les dues grans comunitats libaneses: la musulmana i la cristiana. I significa que, independentment de la proporció existent entre elles, la seva presència és necessària per a respectar la realitat del país. Hem deixat de comptar el nombre de crisitans i de muslmans que hi ha, ja que l’augment d’una de les comunitats no pot significar la marginació de l’altra, ja que les dues (i les altres més minoritàries) són necessàries. Em sembla una actitud interessant, i que trenca amb el discurs que la democràcia ha imposat, segons el qual tot depèn simplement del recolzament popular: si la majoria decideix que el negre a partir d’ara és vermell, doncs tots a dir que és vermell… Doncs bé, al Líban, hem deixat de comptar…

I quin és l’altre tema que no té res a veure amb els equilibris comunitaris libanesos però que es pot enllaçar amb aquesta frase? Doncs, evidentment, el de la fotografia: el títol de Lliga guanyat pel Barça aquest diumenge… Aquest any podríem dir que els culés també Llegeix la resta d’aquesta entrada »