No som res… o ho sembla!

dimecres, 24-febrer-2010
El Víktor, intentant descansar al començament de la malaltia

El Víktor, intentant descansar al començament de la malaltia

Dimarts em van escriure per dir-me que acabava de morir el Víktor Martínez (sí, amb “k”, com a ell li agradava). Feia més d’un any que lluitava contra un cigró que se li havia plantat a la base del crani. Malgrat l’any i mig no m’esperava una notícia com la que em va deixar bloquejat el dilluns. I és que han estat molts anys amb el Víktor, tant a La Farga com a Cimal o a Viera… A partir d’ara em serà difícil sentir El cant dels ocells i no recordar els nervis que tenia el Víktor la Nit de Nadal abans de tocar-la amb la flauta travessera durant la Missa del Gall. I l’ànec a la taronja passarà a ser un record d’una de tantes històries del Víktor. I, evidentment, Sant Fost quedarà relacionat per sempre amb el Víktor (Xavi, al final tot se sap).

Sorprèn veure com ha reaccionat la gent que el coneixia (i era molta gent, tenint en compte que era professor; i dels de veritat!). M’anima veure que Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Les aparences enganyen (sovint)

diumenge, 10-gener-2010

Un basc, un català i un gallec...

Ja se sap que les coses no són sempre el què semblen, que les aparences enganyen. El mateix es pot dir per les persones: no sempre la gent és tal com sembla vist des de fora. I el mateix es podria dir dels països. Les aparences poden enganyar. Però també ens pot passar que s’interpretin les coses malament, o simplement que la imatge que nosaltres tenim sigui totalment falsa, independentment de l’aparença…

La fotografia d’avui està agafada pels pèls, però també es pot considerar com un exemple del què acabo de dir: les aparences enganyen… ja que els de la fotografia no tenen res d’oriental, ni d’àrab. És l’acomiadament que vaig tenir abans de marxar l’última vegada. I tot culpa del personatge de la dreta, que podríem considerar com una autèntica cabra boja, capaç de qualsevol cosa. Si avui us parlo d’això és perquè, com podeu imaginar, hi ha Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Esperant la neu…

dilluns, 4-gener-2010
En un bosc de cedres

En un bosc de cedres

Doncs sí. Ja hem arribat al 2010. No diré qui ho havia de dir, perquè em sembla exagerat, però sí que recordo fa uns quants anys, quan em semblava que el 2010 quedava més o menys tan proper com l’any 3500 (per posar un exemple). La foto d’avui és de l’estiu, és a dir, de fa quatre dies, i la he escollit per tres raons: perquè fa dies que voldria fer una escapada, i no ho aconsegueixo; perquè el mes de setembre vaig dir que posaria fotografies fetes durant l’estiu; i perquè encara no l’havia penjada…

Està feta en un dels pocs boscos de cedres que queden al Líban. Com ja he dit altres vegades, no us imagineu una extensió immensa plena de cedres… Es tracta de petits espais on queden uns quants centenars de cedres autèntics (no fruit de la reforestació) i uns pocs exemplars realment espectaculars, amb centenars o mil·lers d’anys acumulats. Aquests boscos s’han transformat en una mena de Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Molt bon Nadal!!

dijous, 24-Desembre-2009

Pessebre a l'Església de Sant Vicenç, al Centre Ville

Aprofito el blog per desitjar-vos a tots i totes molt bon Nadal! Espero que la bogeria de compres no aconsegueixi fer oblidar el què celebrem… seria una llàstima! La fotografia d’avui està feta a l’última església que queda per restaurar al centre de Beirut, on aquest any han col·locat el pessebre que veieu, recordant un pessebre que hi havia fins abans de la guerra. Finalment s’ha llençat una campanya per recollir fons per pagar la reconstrucció.

Així doncs, molt bon Nadal a tothom!! Especialment als que m’hauria agradat escriure personalment i la vida, aquest any, no m’ha deixat! Però a tots els lectors, visitants i Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Dignitats i identitats nacionals

dijous, 26-Novembre-2009
Tribunal Constitucional...

Tribunal Constitucional...

Avui he vist que la premsa catalana ha publicat un editorial conjunt per defensar la dignitat de Catalunya en previsió d’una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Normalment no parlo del què passa allà, ja que de gent que fa això n’hi ha molta, i millor que jo. Avui faré mitja excepció, ja que voldria aprofitar per parlar també de la dignitat del Líban, i de les identitats nacionals.

Em guardo la meva opinió sobre l’Estatut de Catalunya, perquè no tinc cap interès de fer política, i sobre la seva constitucionalitat (si el Constitucional necessita tant de temps, la meva opinió no té cap mena de valor). El què sí és interessant (per dir alguna cosa, ja que també es podria dir preocupant, o curiós…) és com, darrerament, el dret i la justícia comencen a ser un catxondeig: les estructures que haurien de ser independents han demostrat massa cops una dependència escandalosa, i els primers que pretenen aprofitar-se’n (amb força èxit, call acceptar-ho) són els polítics. A falta d’educació s’intenta legislar, com si a base de lleis es construïssin les societats i es formessin les persones.

Interessant també, veure les dificultats i els estils diferents per convèncer la gent que pensa de manera diferent. Aquí i allà, dins un mateix Estat hi ha Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La imatge pendent

divendres, 6-Novembre-2009
Els participants a la cosinada

Els participants a la cosinada

Tal i com us vaig prometre, us poso la fotografia feta a Sant Benet del Bages, amb tots els participants a la trobada dels descendents dels meus besavis. Encara hauríem pogut ser uns quants més, tenint en compte que, dels que conec, en faltaven alguns. La sorpresa va ser trobar-me amb alguns lectors entre la part de la família més llunyana. Amb el pas del temps es demostra cada cop més complicat reunir-se tota la colla. Ja no parlo de la gran família, sinó dels més propers. Suposo que és normal (si no ho pensés hauria de tenir remordiments contínuament!).

En certa manera em va recordar a les famílies libaneses, però en una escala més catalana. Aquí, en una reunió similar, fàcilment es trobarien libanesos que viuen a Canadà, França, Brasil, Austràlia, els Estats Units, Anglaterra, Mèxic i una llarga llista de països. En el nostre cas, els estrangers érem clarament minoria, i la majoria de primera generació (em sembla que, si estem fent la comparació amb els libanesos, considerar els que viuen a Madrid com a estrangers és, com a mínim, ridícul…). És veritat que alguns han marxat a viure fora, però encara és bastant inhabitual.

Als diaris libanesos és freqüent trobar-hi notícies que parlen de Llegeix la resta d’aquesta entrada »