Hem parat de comptar…

Dimarts, 18-Mai-2010
Campions de la Lliga

Campions de la Lliga

Ahir, llegint la premsa libanesa, em vaig trobar amb una frase que em permet comentar dues notícies que no tenen res a veure. Últimament, per la falta de temps, em veig amb l’obligació de relacions entre coses que, objectivament, no en tenen cap. Però així parlo de diferents temes d’un sol cop.

La frase és la del títol: Hem parat de comptar. En el contexte libanès, és una idea que apareixia en aquest article de l’Orient Le Jour. Fa referència a la posició de l’actual primer ministre Saad Hariri en relació a l’equilibri de poder, a la representació de les dues grans comunitats libaneses: la musulmana i la cristiana. I significa que, independentment de la proporció existent entre elles, la seva presència és necessària per a respectar la realitat del país. Hem deixat de comptar el nombre de crisitans i de muslmans que hi ha, ja que l’augment d’una de les comunitats no pot significar la marginació de l’altra, ja que les dues (i les altres més minoritàries) són necessàries. Em sembla una actitud interessant, i que trenca amb el discurs que la democràcia ha imposat, segons el qual tot depèn simplement del recolzament popular: si la majoria decideix que el negre a partir d’ara és vermell, doncs tots a dir que és vermell… Doncs bé, al Líban, hem deixat de comptar…

I quin és l’altre tema que no té res a veure amb els equilibris comunitaris libanesos però que es pot enllaçar amb aquesta frase? Doncs, evidentment, el de la fotografia: el títol de Lliga guanyat pel Barça aquest diumenge… Aquest any podríem dir que els culés també Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Poca memòria…!

dijous, 13-Mai-2010

En ZP al Líban fa dos anys...

En ZP al Líban fa dos anys...

Fa dies que em ronda pel cap escriure alguna cosa sobre la memòria. Més concretament, sobre la mala memòria, sobre la capacitat (enorme capacitat!) d’oblidar les coses. Les coses que passen, les coses que es fan, les que es diuen… D’oblidar-ho gairebé tot! N’he parlat alguna vegada en relació amb el fet que la gent que va al Líban des d’Europa (i en concret des d’Espanya…) sembla que no hagi viscut mai cap de les situacions increïbles que es poden viure al Líban, ja sigui la manera de conduir, l’estat d’algunes cases, les carreteres, els cotxes antics… Sembla com si sempre s’hagués viscut en aquest país que (fins fa poc, i amb gran sorpresa de molts) volia presumir de ser dels més avançats d’Europa…

Doncs bé, avui m’he animat a parlar de la memòria perquè no puc evitar fer algun comentari sobre el president del govern espanyol, en Rodríguez Zapatero, ZP… Ho sento! Ja sé que pot semblar que el tema està fora de lloc, però no! Avui, aquests dies, també al Líban es parla de’n ZP. I la veritat és que la imatge que ofereix (la seva, la del seu govern i la del país) és vergonyosa.

M’he pres la molèstia de buscar a internet el què molta altra gent suposo que haurà fet, o farà aviat, o que hauria de fer: buscar què Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Lamentable, vergonyós

dissabte, 8-Mai-2010
Manifestació contra les detencions

Manifestació contra les detencions

Fa uns dies va aparèixer una notícia que va escandalitzar a la majoria de la població libanesa. La veritat és que sembla d’una altra època… En un poble al sud de Beirut, l’acusat d’assassinat de dos homes i de dos dels seus néts, és traslladat al lloc del crim per reconstruir els fets poques hores després de l’assassinat. El poble, mogut per la ràbia, reacciona de manera totalment fora de tota lògica i control. Prenen a l’acusat, el passejen arrossegant-lo pel poble lligat a un cotxe, i després el maten penjant-lo enmig del poble.

Es tracta d’una animalada denunciada per part de les autoritats i que ja ha començat a ser investigada (de fet la fotografia és d’una manifestació per protestar contra la detenció de dues persones acusades d’haver participat en l’animalada. Evidentment, ningú discuteix la Llegeix la resta d’aquesta entrada »


L’esport nacional

divendres, 30-Abril-2010

Han passat alguns dies, des d'aleshores...

L’entrada d’avui té una triple motivació difícil de combinar: per un costat, la derrota (perquè això és el què va ser en realitat) del dimecres; per un altre, el fet que a Beirut els restaurants estan apareixent com els bolets després d’una bona pluja de tardor; i finalment una vella fotografia que em va fer arribar l’Oriol fa temps i que fins ara no havia tingut l’oportunitat (més aviat havia tingut els meus dubtes per posar-la, sincerament) que té certa relació amb el primer tema i que em permet enllaçar amb el segon…

A la fotografia, de l’any 81 més o menys, és fàcil de trobar-me: sóc Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Els cedres del Líban

dimecres, 28-Abril-2010

Una fotografia obligada

Doncs aquí teniu una altra fotografia d’aquestes setmanes. Feta a la reserva de cedres que es troba al final de la Vall Santa, al nord del Líban. La fotografia està feta per poder veure, entre altres coses, les tres branques que uneixen dos dels cedres que hi ha en el grup central (per veure-ho segurament haureu d’entrar a l’àlbum de picasa… El passeig pel què queda del bosc de cedres (una petita reserva suficient per fer-se una idea del què seria en altres èpoques, i per confiar en què de mica en mica es vagi recuperant terreny) és realment agradable, i compensa el viatge per la carretera (libanesa). La veritat és que tota la zona té un encant especial, a partir del moment en què es comença a remuntar (no sé per què em ve al cap aquesta paraula avui…) la Vall Santa. Els poblets (ja a la part més alta) no tenen res a veure amb els que hi ha a la costa.

Aquestes setmanes passades m’ha vingut diverses vegades el dubte de si la gent que venia de fora pensaria que el viatge fins els diferents llocs que visitàvem valdria la pena o no. M’explico: les carreteres libaneses no sempre estan en Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Més futbol…

Dimarts, 27-Abril-2010

Els jugadors (locals i foranis)

Seguint amb el tema de la darrera entrada, avui us poso la fotografia d’un dels partits jugats durant aquestes tres setmanes en què he estat desaparegut. Varen ser tres partits contra gent del poble on està situat Al Tilal (Maad), i la veritat és que el balanç és desanimant (per a la gent del poble). És interessant veure com, si individualment no són dolents, no saben jugar a futbol. I és que el futbol és un esport d’equip, on el què predomina és el joc de conjunt. Les virtuts individuals no se sumen simplement, sinó que quan es combinen amb les dels altres jugadors, es multipliquen. No pretenc convertir l’escrit d’avui en una lliçó teòrica de futbol, sinó en una reflexió sobre el treball en equip.

Jugar a futbol, com treballar en equip, permet (o hauria de permetre) superar els propis límits personals. Els foranis que jugàvem a Maad no érem millors (tècnica o físicament) que els locals. Però teníem més cultura futbolística. I això és el què ens permetia obtenir resultats d’escàndol. En la vida això mateix es pot aplicar a moltes altres realitats…

No seré tan ingenu com per traslladar aquestes reflexions al conjunt dels libanesos, i encara menys com per afirmar que aquí no saben treballar en equip. A més de injust segurament seria fals. Però a vegades, especialment en la feina dels polítics, sembla que falti una visió de conjunt que permeti aprofitar els esforços dels altres per al bé de tots. Suposo que passa a tot arreu, però jo estic al Líban… La qüestió és que la separació en partits polítics (i això evidentment val per tot sistema democràtic basat en partits) sovint porta a una visió individual (si no individualista) de la vida política. I els resultats, tan aquí com allà, solen ser nefasts, especialment per al simple ciutadà.

No sé si aquestes dues entrades sobre futbol tenen alguna cosa a veure amb el què ens espera demà… però suposo que alguna relació hi deu haver!

En qualsevol cas, aprofito la festa d’avui, la de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, per posar una altra foto de la patrona del Líban, la mateixa Mare de Déu, sota la invocació de Harissa.