Tanquem la paradeta

dissabte, 11-Setembre-2010
S'acaba el dia...

S'acaba el dia...

Aquest és, molt probablement, el darrer escrit que publicaré al bloc. La raó és molt senzilla: en menys de 8 hores estaré volant, direcció Barcelona. Hauran estat gairebé tres anys al Líban, que m’han permès aprendre moltes coses, conèixer magnífiques persones i llocs meravellosos. He procurat acostar aquest país, aquesta realitat, als ulls occidentals. Però ara que ja no estaré aquí em sembl lògic que pari d’escriure. I, a més, si fins ara tenia poc temps, a partir d’ara em seria impossible comentar el què passa aquí veient-ho des d’Itàlia i amb tot el què m’espera durant aquest curs 2010-11.

No faré un resum del què ha ocupat més de 300 escrits; i encara menys una descripció en quatre línies del Líban. Seria una deformació total de la realitat. Em limitaré a fer dues coses. La primera, animar a visitar el país. I a fer-ho fugint de  les visites organitzades. Conèixer la gent. Parlar-hi. Perdre’s pels carrers (si cal, sense càmera de fotos, per evitar problemes…). Aprofitar ara que està tranquil! La segona cosa: animar a fugir dels esquemes tancats, de les etiquetes, dels estereotips. La realitat és molt més rica del què sovint pensem. I les explicacions simples són una manera pobre de quedar-nos tranquils amb la nostra ignorància.

I acabo aquest bloc agraint. Agraint a tota la gent que he conegut al Líban durant aquests tres anys: per haver-me acollit, per haver-me ensenyat, per haver-me suportat… He après molt de tots vosaltres. I també als que heu anat seguint aquest bloc, per l’atenció i pels comentaris que hi heu fet. El deixaré obert (com a mínim per ara) perquè hi arriba força gent buscant informació sobre el Líban. I si algú vol deixar-hi algun comentari, els continuaré contestant. Moltes gràcies a tots i a totes!


El pes de la història

dijous, 9-Setembre-2010
Al bosc de cedres

Al bosc de cedres

Aquests dies, mentre preparava les maletes mentalment, he pogut comprovar que no és el futur el que fa difícils els canvis, sinó el passat. Després de casi 10 canvis de casa, 5 ciutats, 3 països… alguns em pregunten si no se’m fa difícil anar deixant amics i coneguts escampats als quatre vents. La resposta, evidentment, és que sí que costa. De fet, és el què més costa en tants canvis. Començar nous reptes, anar a països desconeguts no representa cap obstacle, per a mi. Però cada canvi implica deixar un tros de cor als llocs per on passes. Ja sé que pot sonar una mica cursi, però és la pura veritat.

Fins ara, cap canvi m’ha costat per la part desconeguda que el futur representa. Més aviat el què m’ha costat (i això ho notes sobre tot un cop ja has canviat) és precisament la part coneguda que el passat amenaça de difondre. I ahir, donant voltes al tema, tenia la impressió que això mateix es pot dir de situacions molt diferents als canvis geogràfics.

Per exemple, si fos possible eliminar els Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Tot és acostumar-s’hi…

diumenge, 5-Setembre-2010
Acostumar-se a la neu, en comptes del desert...

Acostumar-se a la neu, en comptes del desert...

Encara no fa tres anys que vaig arribar al Líban, però ja em considero amb suficient experiència per fer una llista de les coses que trobaré a faltar (només parlo de les coses, no de les persones!)

Ja fa temps que m’he acostumat a trobar-me a taula, a l’hora d’esmorzar, amb el zaatar i el labneh, amb confitures i melmelades de tota mena, amb el pa libanès…

Els talls d’electricitat i el posterior soroll del generador a base de mazout fa temps que formen part de l’ambient propi d’un dia qualsevol. Durant l’estiu, i degut a un generador amb una potència insuficient, cal preveure refrescar la casa abans de les 12, de les 3 o de les 6 de la tarda, en cas de tall del subministrament elèctric.

Els clàxons dels taxis i services (taxis que van acceptant a la gent que van en la mateixa direcció) formen part del paisatge sonor de Beirut. Un s’hi acostuma després d’unes quantes setmanes. Una cosa similar passa amb la presència militar al carrer: soldats, controls, tancs… són tan freqüents com poden ser-ho les papereres, els peatges o les màquines que netegen els carrers en altres països.

Els cants que recorden els moments d’oració als musulmans també acaben formant part de la vida quotidiana, al costat de les esglésies, i sense especials conflictes (com a mínim en els bons moments). El mateix es podria dir del fet que Llegeix la resta d’aquesta entrada »