Amb data de caducitat


Foto d'una cerimònia d'ordenació

Foto d'una cerimònia d'ordenació

Fa dos dies vaig saber que aquest bloc ja té data de caducitat. Serà a finals de setembre, quan marxi del Líban per tornar a Roma. Possiblement el deixi organitzat de tal manera que es tingui una accés ràpid i fàcil als escrits atemporals. Però no tindria sentit, estant a Roma, escriure sobre la vida al Líban.

Ja tindré temps per fer un balanç del què hauran estat gairebé tres anys vivint a Beirut. Avui volia simplement anunciar-ho, i aprofitar per explicar també el motiu del canvi de residència, que, siguem sincers, és bastant més interessant o sorprenent, segons qui s’ho miri… I és que a Roma hi vaig bàsicament per fer-hi dues coses: ser ordenat sacerdot el mes de maig de l’any 2011, i com a condició prèvia, ser ordenat de diaca el proper mes de novembre.

Em sembla que una mínima explicació és necessària… Les maneres d’arribar al sacerdoci són moltes. Possiblement tantes com sacerdots… En el meu cas, el sacerdoci apareix com una manera concreta de servir. Quan treballava com a mestre, sovint pensava que, des d’un cert punt de vista, el mestre només és superat pel sacerdot. Quan vaig deixar l’Arquitectura, em vaig decidir per l’educació perquè em semblava la millor manera de fer alguna cosa de profit. Evidentment, no esperava fer-me ric amb aquesta decisió. Sovint he pensat (amb la distància dels anys) que quan vaig acabar l’etapa escolar no era capaç de descobrir el valor de la feina de mestre. Els anys dedicats a activitats amb la gent jove fora de l’escola em va permetre anar descobrint que l’educació, amés d’apassionant, podia ser molt gratificant.

El cas del sacerdoci és diferent. En part, perquè no depèn només de tu. És comparable al matrimoni: un no es casa amb qui vol si l’altra persona no ho vol també… El sacerdoci no és només fruit d’una decisió personal. Hi ha l’altra part, l’Església, representada en diverses persones, segons cada situació. En el meu cas, seré ordenat pel Prelat de l’Opus Dei, i m’ordeno per servir a l’Església primerament a través l’activitat que impulsa l’Obra… És per això que en el meu cas el sacerdoci no ha estat una meta que he perseguit fins aconseguir-la; ni tampoc una decisió imprevista que canvia tota la meva vida quan un pensa que ja no poden arribar decisions així. En el meu cas, m’ordeno per servir, perquè fan falta sacerdots. I perquè vull, és clar! Si no volgués, no m’ordenaria. Però si no fessin falta sacerdots, tampoc… I, però això ja ho deixo per un altre dia, perquè estic convençut que és el què Déu vol. Evidentment, no puc fer que tothom n’estigui igual de convençut que jo, ni tan sols puc demostrar-ho… Però això ja no és el meu problema!🙂

15 respostes a Amb data de caducitat

  1. Marta Borrell escrigué:

    Moltes Felicitats una altre vegada!!!

    Genial!!

  2. Álvaro Giner escrigué:

    Ferran,
    increïble! no tinc paraules! Felicitats!
    Álvaro.

  3. José-Ramón López escrigué:

    Mucho me alegro por tí,
    por Líbano, por el Mundo,
    y por la Iglesia.Y por mí.
    JR

  4. Marc Cortés escrigué:

    Ostres Ferran feia dies que tenia el reader saturat i molt per llegir i ara arribo al teu post. En privat ja t’ho he dit i ara ho faig en públic: moltes felicitats.

    Dit això et voldria demanar que no deixis d’escriure. Una sugerència, potser fora de lloc, però que et semblarai esciure sobre el prcés que a partir de finals de setembre seguiras a Roma?

    Una abraçada

  5. Ramon- Suïssa escrigué:

    Ferran
    Una mica tard peró no vull deixar de felicitar-te per la teva tasca a Beirut i per la teva propera ordenació, decisió valenta tal com van les coses. Una abraçada molt
    sincera.

  6. ferrancanet escrigué:

    Ramon, moltes gràcies!

    Vist “des d’aquí” (i en aquest cas l’aquí no és tan geogràfic com vital) no és tan valenta, quan el què has viscut en primera persona no té res a veure amb el què apareix a la majoria de mitjans. Però són coses difícils de transmetre. Sempre recordaré una professora de francès a la universitat que quan va saber que jo era de l’Opus Dei va deixar anar un “si tu sembles tan normal!” No sé si el què li vaig explicar va servir de massa!!

  7. Calín Semaan escrigué:

    Un plaer haver-te conegut per aquí, estant allà a Beirut. Esperem tenir notícies teves i que tornis algún dia al Líban, que bona feina hi has fet. Sort en la teva nova etapa.

    • ferrancanet escrigué:

      Moltes gràcies! Ara mateix no sé si hi tornaré o no… però en qualsevol cas ha estat una experiència molt enriquidora, a més de l’oportunitat de conèixer un país fantàstic i una gent encantadora.

  8. Mireia escrigué:

    Ferran, molta sort, encara que no acostumi a escriure al teu blog, et vaig seguint i comparo les opinions que tens del Líban amb les meves impressions des que estic a Beirut… i saps què? essencialment coincidim… jo no sóc una persona massa religiosa, però crec que l’Esglèsia guanya tenin gent que com et deia la professora de francès “és tan normal”.

    Mireia

    • ferrancanet escrigué:

      Mireia, moltes gràcies. Dedueixo que els dubtes d’abans de venir a Beirut han desaparegut… i que la imatge que deus tenir ara del país és força diferent de la que tenies fa uns mesos. Ara que jo hauré de tancar la paradeta, podries fer el teu blog…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: