el què us deia…


Hassan Nasrallah, durant el discurs

Hassan Nasrallah, durant el discurs

Dimarts vàrem tenir una nova demostració de les anormalitats libaneses. L’ocasió va ser la commemoració de l’assassinat d’un dels responsables de Hesbol·là, i el fet, les declaracions del líder d’aquest partit/milícia, Hassan Nasrallah, en resposta a les informacions que parlen de possibles accions de la part d’Israel contra el Líban en resposta, al seu torn, a les amenaces d’Hesbol·là, que són resposta a … i així fins arribar a Caín i Abel! El què pot sorprendre més, a uns ulls occidentals, són la mena d’amenaces: si vosaltres ataqueu l’aeroport nosaltres també ho farem, i si ataqueu el port, nosaltres també. ¡Pá chulo, yo!

Sort que, com sempre, declaracions d’aquest tipus cal situar-les en el seu context: que quedi clar que si intenteu alguna cosa, nosaltres no ens quedarem mirant què feu. És una actitud normal, raonable, lògica i tot el què vulgueu afegir-hi. El què, personalment, em sembla més discutible és qui ho diu: en un país que pretén (o com a mínim una part de la població ho pretén) ser seriós, em sembla contradictori el fet que hi hagi un exèrcit i un grup armat que actua per lliure. Convertir la resistència contra l’enemic en el motiu de la pròpia existència, en la raó de ser, em sembla (i sempre m’ho ha semblat) pobre. Tonc la sensació (i més que la simple sensació) que repeteixo el què ja he dit en altres ocasions, però el fet d’haver-se de protegir contra possibles agressions estrangeres no s’ha de convertir en una qüestió obsessiva. I a vegades passa… I que consti que el què dic es pot aplicar en qualsevol cas i situació, amb independència de qui és el destinatari de la crítica.

És interessant senyalar que, com en altres casos similars, la crítica que poden fer els propis libanesos a Hesbol·là desapareix del mapa quan aquest insisteix en la possibilitat d’atacar Israel. Mentre es limita a política interna, representa un problema, però quan es presenta com el protector del país, passa a ser una mena d’arma secreta (i misteriosa?). El què deia, busca’t un enemic, i així ja tens una raó d’existir… Curiós, com a mínim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: