14 de febrer


Rafic Hariri en un cartell a la Plaça dels Màrtirs

Rafic Hariri en un cartell a la Plaça dels Màrtirs

El 14 de febrer és una data senyalada al Líban. Cadascú celebra el què pot i el què vol. Per a alguns és la commemoració del 5è aniversari de la mort de l’antic primer ministre Rafik Hariri. Per d’altres és Sant Valentí, o un dia especial… En qualsevol cas, avui, Beirut, està plena de gent amb banderes libaneses o d’algun dels partits que formen l’anomenat “14 de març”, grup que en teoria va guanyar les eleccions i que per tant, en teoria, hauria d’estar governant el país. A la pràctica, les eleccions no serveixen per a massa res, i el país el governa… no se sap massa bé qui, si és que algú governa. En qualsevol cas, 5 anys han permès que algunes coses canviessin: els siris ja no controlen el país de manera directa; ja no estan ocupant el Líban, tot i que la seva influència es concreta a través dels partits que formen l’oposició. S’han obert ambaixades dels dos països, i s’han establert, per tant, relacions diplomàtiques. Però la sensació és que el què ha fet canviar més les coses han estat les bombes i les armes, és a dir, la constància en els assassinats de polítics, militars i periodistes; i el cop de força de Hesbol·là el mes de maig de fa dos anys. Des d’aleshores, les coses han canviat totalment. S’han acabat els atemptats, i la situació s’ha normalitzat, possiblement perquè ja no fa falta crear crispació en l’ambient per aconseguir el què sigui.

Hesbol·là ha aconseguit poder funcionar en paral·lel a les institucions de l’Estat: un exèrcit a disposició del partit (i la resistència famosa, és clar), i un servei de comunicacions privat que permet estar incontrolat per la part del país. La qüestió del desarmament, ara per ara, no és negociable, tot i que tampoc es pot descartar que senzillament s’integrin a l’estructura estatal en el moment en què el control de l’estat sigui suficient.

La manifestació d’ahir era, principalment, dels seguidors de Hariri (sunnites en la seva majoria), i d’alguns partits cristians, tot i que la participació d’aquests és més reduïda. Les divisions, reals i evidents, entre els libanesos no impedeixen, però, que el país aprofiti aquesta època de calma per fer caixa, i per intentar millorar les limitades institucions públiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: