Dignitats i identitats nacionals


Tribunal Constitucional...

Tribunal Constitucional...

Avui he vist que la premsa catalana ha publicat un editorial conjunt per defensar la dignitat de Catalunya en previsió d’una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Normalment no parlo del què passa allà, ja que de gent que fa això n’hi ha molta, i millor que jo. Avui faré mitja excepció, ja que voldria aprofitar per parlar també de la dignitat del Líban, i de les identitats nacionals.

Em guardo la meva opinió sobre l’Estatut de Catalunya, perquè no tinc cap interès de fer política, i sobre la seva constitucionalitat (si el Constitucional necessita tant de temps, la meva opinió no té cap mena de valor). El què sí és interessant (per dir alguna cosa, ja que també es podria dir preocupant, o curiós…) és com, darrerament, el dret i la justícia comencen a ser un catxondeig: les estructures que haurien de ser independents han demostrat massa cops una dependència escandalosa, i els primers que pretenen aprofitar-se’n (amb força èxit, call acceptar-ho) són els polítics. A falta d’educació s’intenta legislar, com si a base de lleis es construïssin les societats i es formessin les persones.

Interessant també, veure les dificultats i els estils diferents per convèncer la gent que pensa de manera diferent. Aquí i allà, dins un mateix Estat hi ha maneres de veure les coses molt diferents. Arriba un moment on la qüestió no és d’explicar-se millor o pitjor, ni tan sols de convivència. Es tracta de fer compatibles plantejaments més o menys excloents, i això no sempre és fàcil. Allà hi ha una Constitució que cal complir o modificar. Aquí també hi ha unes lleis, i a més hi ha acords que s’han acceptat en situacions especials i que també caldria complir o modificar. Algunes de les parts reclamen coses que no tothom veu com a compatible amb el què s’ha acceptat. La solució no és fàcil, ni evident.

El què m’ha sorprès del cas català és que no s’han fet les coses com tocaven, des de la meva manera de veure les coses. L’Estatut ha estat acceptat per una minoria dels catalans (l’abstenció va ser més gran que la participació!). Molts no el van aprovar per massa poc, i molts per massa. Finalment ha acabat sent una cosa que poca gent coneix, i que encara menys, per tant, valora. Però el problema ara és saber si el Tribunal Constitucional pot o no rebutjar algunes de les coses que s’hi diuen. Ja ningú recorda (sembla) que en José Luis Rodríguez va prometre (mentint, probablement) acceptar-lo tal com arribés. L’han retallat per aquí, per allà. Els mateixos redactors han tallat el què a ells no els agradava…

Aquí les coses són més simples. Si no estàs d’acord amb alguna de les coses que apareixen a les lleis o acords, doncs no passa res. Sempre es pot canviar. Els polítics troben la manera de sortir-se’n sempre sense massa problemes… I si no que li preguntin als de Hesbol·là i les seves armes, o als que s’han fet rics amb els diners que havien d’administrar en bé del país. O als que han deixat fer i desfer als terroristes…

Però mentrestant tenim temes per parlar i escriure, discutir, debatre… Algun dia m’agradaria viure en un país on els polítics siguin competents, per saber quines sensacions es tenen. Algun suggeriment?

3 respostes a Dignitats i identitats nacionals

  1. M.P escrigué:

    A mi, allo que m’ha sorpres mes es que nomes els diaris hagin sigut capacos de posar-se d’acord per posar de relleu i plantar cara a les inconguencies de politics i institucions (Un tribunal Constitucional que no compleix allo que esta establert per el seu funcionament i que es presoner dels partits es una broma de mal gust). Trobo be que hagin fet aquest editorial. Recorda posicions semblants de principis del degle XX. Pero llavors es varen posar d’acord els partits. Ara els diaris. Qui te mes prestigi, o mes forca, la premsa o els politics… Fa pensar tot plegat.

    (Escric fora de casa amb un ordinador que no te accents ni ces trencades o que no els he sabut trobar)

  2. lacalin escrigué:

    Crec que això de trobar un país net no ho aconseguiràs mai, allà on hi ha polítics hi ha corrupció, i em sap greu perquè n’hi ha que ho intenten però sempre acaben al mateix lloc. Pretòria, Millet-Montull, Estatut, Tribunal Constitucional… estem una mica farts de tot plegat. Sort que diumenge arriba el clàssic i per un parell d’hores podrem desconectar una mica de tot. Per cert, on el veuràs?

  3. ferrancanet escrigué:

    Massa tard per respondre, però… la vida!

    Hi ha una cançó de La Oreja de Van Gogh que diu “me gustaría hacer un país contigo…”. Sovint me’n recordo quan surten notícies d’aquesta mena. Jo, personalment, n’estic fart (ni poc ni molt), i m’agradaria fer un país més modest, sense massa pretensions, on la gent pugui treballar, descansar… viure! I veure el Barça-Madrid amb un “merengue” i un valencià, amb cervesa i pizzes…

    MP: de prestigi no sé qui en té més. No us ha passat mai llegir una notícia als diaris d’alguna cosa que coneixeu bé, i descobrir que no en saben res, o que diuen poca cosa… a mi sí! Jo no els dono massa prestigi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: