Callar per no dir res


Nou souk de Beirut

Nou Souk de Beirut, de'n Rafael Moneo

O casi… Des del meu retorn al Líban he intentat escriure unes quantes vegades. Ho he intentat i ho he deixat a mitges (o per ser més precisos, al començament). I és que parlar de l’actualitat libanesa se’m fa difícil. I parlar d’altres coses em trobo, com d’altres vegades, sense imatges per acompanyar-ho. Què ha passat durant aquest temps? Doncs principalment, que seguim sense govern. I van 5 mesos des de les eleccions! Però la vida continua, i per sort la política no ho ocupa tot (estaríem llestos!). Què més ha passat? Doncs bàsicament que ha arribat la pluja. Molta. Moltíssima! Amb una dosi espectacular de llamps, llampecs i trons de tota mena. També va ser notícia el llançament (amb resposta incorporada) d’uns quants coets contra Israel. O els exercicis de dos avions de combat libanesos (els dos) que vaig poder veure en directe. O el pas d’ocells migratoris (que també vaig poder veure en directe, un cop més)…

Jo hi afegiria algunes experiències personals, com per exemple, esperar que passi una bona tempesta sota un xipré nascut entre les restes del mur d’un antic temple (fenici?). És una sensació realment curiosa. La pluja s’encarrega d’aturar el rellotge, i et trobes, de cop, en el mateix escenari en el que fa centenes d’anys altres pobles deurien veure passar els mateixos núvols (queda pendent penjar alguna foto)… Una altra experiència ben diferent (gairebé oposada) és la d’un passeig pel nou souk de Beirut, del que parlava ahir en Tomás Alcoverro, i amb el que comparteixo la sensació que Beirut està renegant del seu passat (molt pobre em va semblar l’obra de’n Moneo, en comparació amb els soucs de Saida o de Trípoli!)… O el permís de residència que, gràcies a Déu, he pogut recollit avui (després de dos mesos d’espera!), tot i haver perdut el paperet que em van donar. Per rebre’l (el permís de residència, i el passaport que havia hagut de deixar a la Seguretat General) només he hagut de dir que havia perdut el paper, i el meu nom. Cap problema…!

Advertisements

9 Responses to Callar per no dir res

  1. Susana Baig de Pero ha dit:

    Gracias por tan bonito comentario. Eres un poeta, me gusta tu estilo. Ya que mi hijo Rafa, es un poco parco de palabra… por lo menos tus comentarios me muestran el entorno en el que vivís – Un Abrazo. Mama Susana

    • ferrancanet ha dit:

      Gracias por el comentario, aunque me parece que a Rafa no le ha hecho mucha gracia! 🙂

    • Rafa Peró ha dit:

      ¡¡Vaya, vaya!! Ahora soy parco de palabra. Unos piensan todo lo contrario, pero siendo mi madre el juicio pesa más. Alain preguntó el significado de Parco. En el diccionario de la Real Academia se dice:

      Parco1.
      (Del lat. parco, 1.ª pers. de sing. del pres. de indic. de parcĕre, perdonar).
      1. m. p. us. parce. (Esto no va con la expresión arriba citada).

      parco2, ca.
      (Del lat. parcus).
      1. adj. Corto, escaso o moderado en el uso o concesión de las cosas.
      2. adj. Sobrio, templado y moderado en la comida o bebida.

      En el diccionario Vox además se dice: Se aplica a la persona que hace algo sin excederse: ser parco en la comida; ser parco en palabras. Que es escaso aunque suficiente. Sobrio.

      ¡Para que todo el mundo se entere. Mi madre resalta la virtud de la Sobriedad en mi persona y respecto a mi palabra!

      Ferran ¿¡Cómo no me va a hacer gracia!? Me hace muchísima, pues eso es amor de madre. No se lo cree ni ella.

      • ferrancanet ha dit:

        Rafa… tu comentario demuestra que tu madre (con todo el perdón y cariño debido) se ha dejado llevar, efectivamente, por lo que se conoce popularmente como el “amor de madre”.

        Me parece que ha sido uno de los comentarios más extensos de los que ha recibido el bloc en toda su historia. Con la diferencia que, en tu caso, se trata del primero que escribes…! O sea que has empezado fuerte!

  2. Octavi ha dit:

    Compte amb aixoplugar-se sota un xiprer! La pluja pot aturar el rellotge, però un llamp pot aturar alguna cosa més…Una abraçada.

  3. Xavi Rimblas ha dit:

    Ara no ataquis als “Roures”… Feia bastant que no entrava al blog, però veig que no m’he perdut molts articles.
    Per cert, en breu tindré pàgina web renovada. Ja et passaré dades perquè facis publicitat. Perquè amb 30.000 visites que has tingut alguna caurà, no?

    Una abraçada!!

    Xavi

    • ferrancanet ha dit:

      Xavi! Un plaer tornar a trobar-te per aquestes terres! Fixa’t bé que dic que vaig aixoplugar-me sota un roure… T’ho miris com t’ho miris això no es pot considerar un atac… Però la veritat és que no vaig pensar en els Grans Roures. Si no, segurament hauria escrit una cosa diferent!

      Espero la web renovada. Pel què sembla els lectors tenen una tendència a l’art culinari… qui ho hauria dit?!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: