Tornar a començar


Sleiman i Hariri... recomencem?

Sleiman i Hariri... recomencem?

Tornar a començar, recomençar, tornar a la casella de sortida, “siga jugando, hay miles de premios”… Forma part de la naturalesa humana l’experiència del recomençar. I si algú encara no ho sabia, ara ja ho sap. Fem projectes, i no surten. Fem propòsits, i tampoc. Tenim objectius, però per arribar-hi hem d’intentar-ho una vegada i una altra… i això serveix per a qualsevol àmbit: professional, social, polític, religiós… Som poqueta cosa, i sovint hem de reconèixer que ens trobem com al començament, i hem de tornar a començar.

El motiu del títol/tema d’avui és, evidentment, el què ha passat al Líban, on en Hariri ha hagut de renunciar a formar el nou govern. I ara toca tornar a començar. S’han perdut 3 mesos (què són tres mesos al costat de 15 anys de guerra, pensaran alguns, i amb raó). I ara caldrà veure el nou intent si serveix d’alguna cosa. Fa unes setmanes el general Aoun va predir que no hi hauria govern fins la tardor… i ha tingut raó (en part perquè ha estat ell qui s’ha negat a acceptar el què proposava en Hariri, oblidant -si això és possible- que havia perdut les eleccions…).

Però a mesura que començava a escriure m’he adonat que també podia servir per parlar de la Diada de l’11 de setembre, ja que en el fons és un altre  recomeçar, no donar-se per vençut. El què em sorprèn és la permanència d’un llenguatge bèl·lic quan aquest resulta condemnat si s’utilitza en altres llocs. Ara que la guerra no està de moda, on els militars han de fer de cooperants, resulta xocant el to d’algunes de les reivindicacions que es fan en torn a la Diada.

Aquests dies passats allà m’han permès (a més del què deia fa uns dies) veure la degradació del país. Quan un hi viu habitualment no se n’adona, però quan un surt hi ha coses que poden sorprendre. La primera (no sé si ho heu pogut observar) es detecta abans d’arribar, a mesura que t’acostes. En el meu cas va ser a Estambul, on prenia l’avió per anar a Barcelona. Els comentaris de la gent quan pensava que ningú els entenia denotaven un complexe de superioritat que, com a mínim, sorprèn vist des de fora.

Però una de les coses que més m’ha sorprès, i ho comparo amb el què deia al començament, és la poca categoria de la classe política. No sé quan tardarà en zetapé en anar despullat pel carrer, però el què tinc claríssim és que hi haurà molt poca gent per explicar-li què passa…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: