Crisis, pobresa i dignitat


Venedors de pedres... a Petra

Porto massa estona pensant en quin títol posar a l’escrit d’avui. Però per triar el títol cal saber de què vull parlar… I per saber de què vull parlar cal trobar també la fotografia que acompanyarà el text. Doncs bé, avui ho he fet tot al revés. Primer he triat la fotografia, després el títol, i després el tema… O sigui que no sé què en sortirà.

Aquesta fotografia ja la vaig posar, a l’interior d’un dels escrits on parlava de Petra. Com que no apareixia a la portada del bloc molts no l’haureu vista. Espero… Però avui he decidit recuperar-la i donar-li el protagonisme que es mereix. I a l’hora de posar el títol m’he trobat amb un tema que supera àmpliament les meves possibilitats: la crisis, la pobresa i la dignitat que mantenen algunes persones malgrat estar en situacions dures on, des d’una perspectiva occidental sembla que no hi hauria d’haver espai per a l’alegria, la il·lusió, les ganes de viure… On és més fàcil de veure això és en les cares dels petits. Potser és una deformació professional, dels meus anys a l’escola. Però la veritat és que sempre m’ha agradat trobar-me amb cares de nens, on l’expressivitat surt per tot arreu. I en ambients on un pot esperar trobar-se cares llargues, tristesa i mala llet… no falla: els somriures apareixien a les cares dels més petits a la mínima que ho provoques.

Nano mexicà...

Nano mexicà...

M’agradaria posar-vos fotografies dels alumnes que he tingut… Només recordant-los ja començo a riure! I no perquè fossin tots uns pallassos, sinó perquè cadascú està ple d’històries i records simpàtics. I quan te’ls trobes després d’uns quants anys la impressió és forta… No tenen res (?) a veure amb els que jo havia conegut. I no només per fora. Alguns, pel camí, perden el somriure i l’expressivitat. Una llàstima. Amb una mica de sort la recuperaran quan surtin de l’adolescència (en alguns casos cap als 30 anys…!).

També podria posar-vos fotos dels nebots i nebodes… No ho faré per a què no sembli que presumeixo!

Però quan veus nens i nenes com els que em vaig trobar a Petra, venent pedres, o els de Mèxic, envoltats de molta pobresa, se’t encongeix una mica el cor, i són com bufetades que et fan reaccionar, despertar-te, descobrir que el món no és igual per a tothom (i no ho serà). Possiblement no cal que ho sigui. Però cal que ningú es vegi ignorat… i això és el què les ciutats aconsegueixen fer amb moltíssima gent, petits, grans, mitjans… I ho deixo aquí, que he de fer altres coses avui, a més d’arreglar el món…

Advertisements

2 Responses to Crisis, pobresa i dignitat

  1. Sílvia ha dit:

    Ferran, el teu escrit m’ha agradat molt, és així: els nens, visquin com visquin (la majoria de vegades), i fins i tot estant malalts (treballo en un hospital infantil), a la mínima que els hi dius qualsevol cosa que pugui fer-los arrencar un somriure, ho fan: somriuen, estiguin molt malalts, visquin en la pobresa, o enmig d’una guerra, segueixen éssent nens i no fan com alguns adults als que mai els arrencaràs un somriure estiguin en les condicions en que están aquests nens. Però els nens tenen aquella certa màgia que ens toca el cor quan veiem que en una situació adversa ells tenen el moment de somriure quan en tenen la mínima ocasió.
    Gràcies per fer-me reflexionar sobre els somriures dels infants, que ens haurien d’ensenyar molt més i donar exemple perquè somriguem més en moments (que creiem són) difícils.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: