Gràcies Daniel


Una fotografia del Dani... on surten també els meus pares!

Una fotografia del Daniel... on surten també els meus pares!

Mai havia pensat en un escrit com aquest. I porto dos dies donant-l’hi voltes. Encara no estic segur que quan acabi el publiqui. Però el Daniel, a més de ser un dels lectors del blog, era una d’aquelles persones que quan les coneixes tens la satisfacció d’haver-te trobat amb una persona bona. Vaig estar una any amb ell a Igualada, treballant amb la gent jove (i no tan jove) que venia pel club Valldaura. Vàrem passar molt bons moments plegats, moltes hores, i vaig poder comprovar en primera persona el seu esforç per fer la vida dels altres més agradable i alegre.

Fa dos dies em va arribar la notícia de la seva mort, mentre feia footing per Vic. El veig tot suat, com quan tornava de córrer pels camins dels voltants d’Igualada… disfrutant dels paisatges, de la muntanya, dels camins… de la vida! Estic convençut que d’alguna manera seguirà amb interès les coses dels que el vàrem conèixer, com ho va fer durant el temps (poc!) que va estar per aquí. La mort, tan aquí com allà, arriba quan vol. A vegades massa aviat, i a vegades massa tard… no sempre al gust del consumidor. Però fugir-ne no porta més que la tristesa de la derrota, ja que ens agradi o no, tan aquí com allà, arriba. I quan mor una persona jove, amb qui has compartit tantes coses i amb qui comptaves compartir-ne tantes més, costa. En el cas del Dani, costa més als altres que a ell, que estarà gaudint com mai! I tant que s’ho ha guanyat!

Evidentment (o potser no és tan evident…) tot això no li hauria dit personalment, però és la primera vegada que me n’adono de quants cops com aquests m’esperen…! Quanta gent a la que mai els diré (us!) el què acabo de dir del Daniel, però que si arriben massa aviat a la meta juntament amb l’alegria que ve de la fe, deixaran una tristesa considerable!

Espero que em disculpeu aquesta sortida de to, però en tenia moltes ganes! Demà tornarem a la normalitat, amb fotografies de Trípoli, on vaig estar ahir, i amb un tema que fa temps hauria hagut de tocar.

Advertisements

2 Responses to Gràcies Daniel

  1. Ramon ha dit:

    Ferran

    No cal que diguis que demà tornaràs a la normalitat perquè el que has escrit avui ja és normalitat: el sentiment de l’amistat i el cara a cara amb la mort.

  2. […] si no és possible (i això no depèn de mi) prefereixo que siguin de gent com el Víktor o el Dani! 33.884867 […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: